Trespams

Després del cansament i falta de temps que ha suposat poder arribar a temps amb la nova imatge de la web d’UltramarExpress i la seva presentació a la World Travel Market m’he pogut retrobar amb la lectura.

Feia quinze dies havia rebut el libre Economia Freaky, de Levitt i Dubner, ediat per La Campana. El títol en sí és xocant, com ho pot ser el contigut del llibre, però jo no diria que és freaky, és potser provocador, sí, però més aviat diria que és economia per la ciència de la vida.

Després d’una bona temporada sense pràcticament vida privada, ahir dissabte als voltants de les onze del vespre vàrem posar l’aplicació web als servidors de producció. El deathmarch es dona oficialment per acabat.Ara començaran uns dies on l’aplicació es presentarà oficialment a la World Travel Market de Londres. Donat que és un B2B la part que pot veure la gent del carrer és mínima i no dona una idea de la feinada que ha representat la web. Tot i així qui la visiti podrà adonar-se que ho pot fer amb Firefox, Mozilla, Konqueror, Opera i fins i tot amb IE! La web valida i es funcional, tant la part interna com la part pública amb tots aquests navegadors.

El deathmarch no deixa massa temps lliure, però l’actualització a la versió 6.10 d’Ubuntu tampoc n’ha necessitat gaire. Havia provat la Live i pareixia que tot anava bé, així que va ser cosa de deixar la màquina actualitzant i al vespre passar-me una estona contestant alguna que altra pregunta relativa a si volia conservar la configuració antiga o no.

L’actualització ha anat molt fina, fins i tot ara funciona la impressora!  Encara no hi ha els drivers però al manco puc imprimir en color. L’scanner que sí anava ara no funciona, hi he de perdre un poc més de temps, però temps precisament és el que no em sobra.

M’agrada pensar que un projecte en que un no aprengui res no s’ho val. En el cas de projectes Death March sempre hi ha la temptació d’anar a cercar les solucions màgiques, sovint sense més argumentació que un “wishful thinking”: posar n-mil programadors pel projecte, pensar que l’eina màgica-que-ho-fa-tot-menys-el-cafè ens permetrà acabar a temps, … Particularment me’n faig enfora d’aquestes temptacions, però a la vegada m’agrada aprofitar cada projecte per a introduïr millores respecte als projectes anteriors. Si no pots aprendre de l’experiència passada mal anam, no?

La teoria de la finestra trencada data de 1995, i es pot trobar un bon resum aquesta referència. Bàsicamen ve a dir que la degradació d’un barri, d’una casa, d’un cotxe,.. comença per petites coses que se van acumulant fins que la degradació arriba a un punt on és ja difícil la recuperació.

La idea és atacar donçs les petites mostres de degradació abans de que es facin més grans. En una barriada procurar mantenir els carrers nets, recullir les escombreries, mantenir els jardins i els parcs. La idea és que quan una cosa està en bon estat, quan encara no s’ha començat a degradar, és molt més difícil donar el primer pas que un cop la degradació ja ha començat.

En una entrada anterior parlava dels projectes Death March i de la classificació que en fa n’Edward Yourdon al seu llibre Death March. Ara escric això alegrant-me d’haver comprat i llegit el llibre: estam enbarcats en un death march project.

Quan un s’embarca en un projecte d’aquests, el primer que ha de saber és en quin tipus de projecte s’està embarcant i quina és la companyia. Jo aquest, i segons la classificació de Yourdon, ho classificaria com un projecte de “Missió impossible”, és a dir, es compta amb un equip altament motivat i capaç, però els riscs que poden fer fracassar el projecte són motls i variats.

Sovint en el nostre tracte amb usuaris de programes i ordinadors, ens trobam amb gent que diu no dur-se bé amb la tecnologia, que tenen la impresió que el món informàtic se’ls hi gira en contra. Sovint són els mateixos que juren i perjuren que l’ordinador o el programa fallava abans de que arribàs el tècnic. He de dir, que encara tenc un fort grau d’empatia amb aquesta gent, jo me duc molt malament amb els mòbils.

A la revista Arròs amb Salseta, la revista local de Binissalem, surt aquest mes un article d’opinió d’allò més sucós. Es tracta de d’un tal Toni Servera, “es guixaire”, que fa saber públicament que encara que s’ha separat de l’al·lota i que tot i que tenien el pis a mitges, avisa de que la rumorologia que corre de que li prendran el pis es falsa, i que “Gràcies a Déu, mail li han faltat doblers per pagar res”.

Fa un parell de setmanes vaig veure que Dell havia renovat el procés de presonalització d’ordinadors a la seva web. Vaig intentar configurar un portàtil però no vaig poder passar de la primera pantalla. Uns errors de javascript fan que sigui totalment inusable des de Firefox, tant a la versió per Power PC de casa com a l’Ubuntu de la feina. No m’ho esperava això de Dell, i el més fotut és que encara no ho han corregit. Mira que costa poc provar les coses amb un parell de navegadors! Potser és que efectivament els números a Can Dell no acaben de sortir i han reduït el presupost de testeig per la web. El que hem preocupa és que si no són capaços de fer una web que funcioni mínimament amb Linux com me’n puc refiar i compar-los un portàtil que vull per a instal·lar-hi Linux? Perden tota confiança.

No diguis dois és el grup on toca el baix habitualment el meu cuyat-pot-ser que és una altra manera de dir que és el tipus que surt amb la meva germana, i al qual tenc amb molt d’apreci.

El dijous vàren tocar a Binissalem, al casal de Ca’n Sabater. Encara que l’apunt soni a nepotisme, m’he decit a fer-ho perquè em va fer molta gràcia la frescura del grup, i com se’n desferen davant un públic l’edat mitjana del qual estava al voltant dels 70 anys.