Trespams

Fa gairebé set mesos que no m’hi poso amb el blog. He anat llegint llibres i tenc pendent fer-ne el comentari, m’ajuda a fixar en la memòria el que he llegit al mateix temps que esper que ajudi a algú més a interessar-se pel llibre en qüestió.

Però la veritat és que no em veia amb massa ànims. Un tema personal, un problema familiar que ha requerit la meva implicació, i d’aquest que no haurien de passar crec que m’ha afectat més del que hauria. Ja ho diuen que tu pots triar els amics però no la família. A mi es veu que me passa això. Però bé, després de dur gairebé dotze anys enquistat el problema s’ha resolt gairebé totalment. Per una part ha servit per a constatar que les relacions amb una branca de la família difícilment s’arreglaran mai, però per altra haurà servit per retrobar-me amb una cosina amb la que havia perdut el contacte des de feia molt de temps. Hem de ser positius!

Aquest pont tenia ganes de llegir i escriure. Potser a altra gent per carregar piles li va bé anar de viatge o sortir de marxa. A mi me va bé lo del “nesting” i no tenir la necessitat social “d’haver de passar-m’ho bé”. He pogut sortir a sopar amb amics i conèixer-los millor i això m’encanta, però bàsicament he dedicat aquest macro pont per casa.

Tenia pendent de llegir aquest llibre de Johanna Rothman. Aquesta autora té força llibres dedicats a la gestió de projectes, però en aquests va un pas més enllà i ens introdueix en com gestionar la munió de projectes que podem tenir en una organització. Com classificar els projectes segons el valor que aporten a l’empresa, en definitiva com crear, ajustar i gestionar la cartera de projectes.

En programació hi ha un concepte que es coneix com a “programació per coincidència”. En  resum és programar sense pensar en el que se està fent, copiant i aferrant codi fins que es té un resultat satisfactori. Fins que tot explota, clar.

En els darrers anys m’he trobat que aquest concepte és perfectament extrapolable també al món de les dades. Et trobes amb presentacions que t’expliquen com s’han obtingut un resultats però sense saber massa bé el perquè. Quan algú pregunta per què s’ha aplicat un algorisme o un altre la resposta sol ser “perquè aquest funciona i l’altra no”, així, sense més, com si tot és reduís a anar provant coses fins trobar-ne una que es sembli al que volem, però deixant el perquè ho està fent de banda. Si després alguna cosa canvia, i la vida real és així de dura,  l’algorisme deixa de funcionar  i es torna a començar el cicle, això sí amb les corredisses i conseqüències lligades.

Ja fa cinc anys que anam a la PyconES, des del començament hem estat allà, i fa ja tres anys que particip com a mentor a les Django Girls, una iniciativa per atracar el món de la programació a les al·lotes i mirar d’esvaïr la idea de que la programació i la tecnologia és cosa d’homes.

Enguany tocava Cáceres, del 22 al 24 de setembre, i sí, em va coincidir amb les festes de la Vermada, així que ja podeu pensar que va ser una elecció molt difícil.

Fa temps que no escric al blog, m’agrada escriure de tecnologia, gestió de projectes, de coses que passen però en els darrers anys el meu coneixement de les coses ha passat de ser profund a ser ampla. És el que té dedicar-se cada cop més a la gestió.

La veritat és que enyor programar, submergir-me en un problema tècnic, cercar-ne la documentació, estar a la zona, desconnectat de tot llevat del problema que estàs tractant, fent feina amb el teu llenguatge preferit.

El terme Shaving Yaks és un terme que prové del MIT, i apareix sobre el 2000, segons en fa referència en Seth Godin al seu apunt Don’t Shave That Yak! i s’atribueix a Carlin Vieri.

La frase fa referència a la darrera tasca que s’ha fer fer per a poder  complir una primera tasca inicial que ens havíem proposat fer en  primer lloc.

Ens podem trobar afaitant Yaks en molts moments de la nostra carrera  informàtica. Aquella tasca tan simple que ens havíem proposat resulta que no es pot fer si no aconseguim completar tot un conjunt de petites tasques, aparentment no relacionades amb la tasca principal i que de no fer-les no ens permeten completar la tasca inicial.

L’altre dia a l’explicació d’un projecte que hem de fer en les setmanes vinents un client/amic em va dir:

• Antoni, això no serà un projecte Copperfield

Vaig quedar una mica parat, fins al punt que no vaig entendre què em volia dir fins que m’ho va començar a explicar i hi vaig caure.

Efectivament, al sector hi ha molt projecte Copperfield. Programes que es fan per entregar-los ràpid i que els mantingui un altre. El problema ja no és del programador inicial, ni tan sols de l’empresa que l’ha desenvolupat. Es fa per complir l’expedient, entregar, cobrar i desaparèixer. Un projecte Copperfield en tota regla.

Debugging Teams és un d’aquests llibres que tothom que es dedica a la programació professional s’hauria de llegir, així de clar.

He llegit força llibres sobre gestió de projectes de software i sobre gestió d’equips tècnics i aquest és un dels que m’han agradat més. Toca molt de peus a terra, tractant problemes reals tant dels equips tècnics com del que significa gestionar gent, projectes i clients.

Es un llibre entenedor i clarificador. Potser si duis ja temps en la gestió de gent no us ensenyarà res nou, però posa paraules a les idees i proporcionar un vocabulari per poder expressar una manera de gestionar crec que és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

Aquestes festes he canviat el blog. Estava fet amb una aplicació Django anomenada Zinnia, però s’havia quedat una tant desfasat a l’hora de poder fer-hi coses.

Ha estat un procés no massa complexe, però és veritat que he optat per a simplificar-ho. Bàsicament el que he fet ha estat exportar de Zinnia cap a Wordpress i una vegada embastada l’aplicació de Pupupt segons les instruccions, he instal·lat l’importador de Wordpress i gairebé ja ha estat llest.

Aquesta setmana he estat impartint un mini curs de Python i Django als alumnes del primer Campus d’Estiu d’Innovació Tecnològica de l’Escola Politècnica Superior de la UIB. Sis hores denses i intenses on he tingut l’oportunitat de mostrar als assistents (alumnes de 3r i 4rt d’Informàtica) el ràpid que es pot aprender Python i la potència de Django a l’hora de fer aplicacions web.

L’experiència trob que ha estat molt positiva, tant per les empreses que estàvem allà mostrant la tecnologia que fem servir als alumnes, com per la interacció que hi ha entre el grup. En tan poc temps no es pot conèixer una tecnologia, però sí podem mostrar que “allà fora”, a les empreses, es fan servir tecnologies interessants que potser no s’imaginaven. Mostrar-los que a Mallorca tenim empreses que s’interessen per la innovació, per la programació i pel desenvolupament. Que el seu futur potser no passa per l’emigració o les càrniques-consultores.