Trespams

Tret del llibre Software requirements,

L’analista és la persona que ajuda als qui han demanat el projecte [1] a trobar la diferència entre el que ells diuen que volen i el que realment necessiten.

[1] stakeholders a l’original

M’ha feta gràcia la definició perquè és quelcom que sovint és perd al rol d’analista. L’analista ha de poder dir la seva en el projecte, proposar solucions, millores i expressar sense por el perquè troba que el que s’està demanant no funcionarà, o no és necessari.

L’article de Ricardo anomenat “Las matemáticas necesitan de sofware libre”, m’ha recordat que tenia pendent fer un petit apunt damunt un programa que recentment ha alliberat SAGE.

SAGE a diferèncie d’altres opcions privatives permet veure l’algorisme que hi ha per davall dels càlculs i com les opcions privatives permet fer càlculs simbòlics i numèrics. A més compta amb opcions per enllaçar amb programes matemàtics privatius i lliures.

SAGE permet fer gràfiques, calcul simbòlic, calcul numèric i n-mil coses més, totes documentades al manual. I el millor de tot, el llenguatge de programació triat: Python.

Trobar un error al teu codi és un emprenyo. Poder començar la depuració en 30 segons, trobar l’error 2 minuts, pujar-ho al subversion i actualitzar la versió de producció de manera que als 5 minuts d’haver detectat l’error estigui corregit no té preu.

Això és el gran avantatge dels llenguatges d’script, que el temps que passa des de que trobes un error a poder-ho corregir és molt curt (llevat d’excepcions amb errors difícils de trobar i depurar, clar). Curt perquè normalment posar en marxa l’entorn de desenvolupament no duu més que uns pocs segons i ja pots començar a depurar.

El llenguatge x és millor!.Quantes vegades no haurem sentit aquesta frase defensant un o altre llenguatge de programació. Tots tenim les nostres preferències, condicionades per la nostra història, coneixements i manera de pensar. Podríem dir que hi ha un llenguatge de programació especial per a cada programador, aquell en que se sent més còmode tant perquè el coneix com perquè s’adapta a les seves estructures mentals.

De tant en tant, però convé tocar un poc de peus a terra i comparar llenguatges, potser el llenguatge que ens agrada més no és el més convenient per la tasca a realitzar, o no es tan ràpid com ens pensàvem.

Rhino és una aplicació open-source del projecte Mozilla que implementa un intèrpret de Javascript en una màquina virtual Java.

Encara que la idea inicial del projecte és poder utilitzar el Javascript com a llenguatge d’script en aplicacions Java, Rhino és una eina valuosa en l’aprenentatge del Javascript i a l’hora de provar el codi Javascript realitzat sense tenir que anar al navegador.

Rhino disposa d’una consola que ens permet introduir-hi el codi Javascript i veure’n l’execució o  executar un arxiur javascript que creem:

Al curset que férem de formació d’equips (anyor el Tai-Chi) hi havia un exercici per determinar la nostra intuició a l’hora d’esbrinar esdeveniments, en aquest cas l’exercici consistia en estar amb els ulls tancats i intentar anticipar-se a un company que ens tocaria a una part del cos que ell volgués (eps! sense abusar). La cosa no va sortir malament, però he de dir que a la vida real, saber cap a on aniran els tir sols ser sovint més senzill, entre altres coses perquè no tenim ells ull tancats i podem raonar un poc.

En Marcos m’ha fet arribar un interessant article anomenat Technical Debt, d’Steve McConnell un dels meus autors preferits. En ell McConnell ens parla del concepte del deute tècnic, és a dir, l’equivalent a l’import en hores de feina que haurem de pagar en el futur quan en el desenvolupament d’una aplicació prenem determinades decisions.

Per exemple, quan no posam comentaris al codi estam adquirint un deute tècnic, ja que més endavant la persona que ho tengui que depurar o fer-ne modificacions ho tindrà molt més mal de fer i hi haurà de dedicar més hores de feina. També contreim aquest tipus de deute quan per exemple decidim fer la nostra aplicació depenent d’una determinada base de dades, donant per suposant que no necessitarem portar-la mai a una altra. En aquest cas el deute pot fer-se palès quan tenguem la necessitat de canviar de base de dades o bé pot no aflorar mai si l’aplicació acaba el seu cicle de vida sense necessitat de canviar de base de dades.

A un post anterior parlava d’sqliteman, un gestor per sqlite, bo però que requereix de compilació. Dins el mateix nivell de sofisticació (és a dir, més aviat poca) tenim un altre programa que es presenta com a una extensió de Firefox, es tracta de sqlitemanager.

L’extensió s’executa com si fos una aplicació més, fent servir l’envolcall que proporciona el navegador. Podem obrir una base de dades, veure’n l’estructura i els continguts, crear indexs, fer consultes sql, afegir registres i fer cerques.

AppFuseDjango és una aplicació d’aquestes que t’ajuden a començar, sense pretensions, sense fer res de profit més que mostrar d’una manera senzilla com fer les coses. En aquest cas, l’objectiu és tenir una mini-aplicació que mostri com començar a fer coses amb Django, amb el servidor de desenvolupament ja configurat per servir continguts estàtics (cosa que nos s’ha de fer després en producció), preparat per la traducció del lloc, paginació de llistats, etc.

Aquest dies estic participant en un curs de formació d’equips que organitza l’empresa per la que faig feina i una de les coses que hem fet ha estat passa un test per saber com ens classificam segons la PNL, a saber visual, auditiu o kinestèssic. El test que ens han passat em classifica com a kinestèssic, que el formador ha classificat com a “passador de pena”, figura que en bon mallorquí representa a la persona responsable, que es preocupa pel seu benestar i pel benestar dels altres. Bé, no diré que no és cert :)