Trespams

Django camina amb passes fermes cap a la versió 1.0, impulsat per la gent que vol una versió estable amb totes les millores actuals. S’ha definit tot una sèrie d’Sprints per a impulsar el desvenvolupament, anar integrant les millores ja provades i tancar tickets d’error.

En el procés hi ha tot un conjunt de decisions que s’han de prendre i que trenquen amb la versió estable anterior. Els canvis a Django són força graduals, i gairebé no trenquen mai les coses d’una manera bèstia, és veritat, les aplicacions deixen de funcionar, però és relativament senzill arreglar les coses si un ha anat seguint la branca de desenvolupament.

Protocol Buffer és una llibreria d’intercanvi de dades que Google ha alliberat i que segons promet és de 20 a 100 vegades més ràpida que l’XML (i ja no parlem de SOAP) per a l’intercanvi de dades entre aplicacions.

Lo de la velocitat s’haurà de comprovar, però el que sí pareix clar és que és prou senzilla per ser abastable, la documentació és bona, i ja va dirigida als tres principals llenguatges de programació (C++, Java i Python).

Aquesta setmana ens hem vist amb la necessitat de crear una aplicació que havia de connectar amb un web service i agafar les dades de l’aplicació legacy que està feta en Oracle.

Hi havia dues alternatives, l’opció de salvemos el culo que implicava fer-ho tot en Java i no arribar a temps, o jugar-nos-la i fer-ho en Python i Django, i aquí el Boogeyman [1], no ens havíem trobat mai amb la necessitat de connectar directament Django amb Oracle, així que el primer de tot va ser veure com es podria fer i si ens trobaríem algun problema.

“When the productive have to ask permission from the unproductive in order to produce, then you may know your culture is doomed.”

Llegit a un apunt de James Carr que a la seva vegad ho havia llegit del lblog de Reg.

Pels que els costa un poc més llegir l’anglès que el català:

Quan els productius han de demanar permís als improductius per tal de produïr, llavors saps que la teva cultura està condemnada.

En Maties Bonet ens va escriure un e-mail a mi i a Guillem demanant-nos per la nostra experiència en l’ús de Django.

Amic Maties, bona cosa has demanat! Pepara’t perquè aquest apunt pot ser llarg :)

La meva relació seriosa amb Django ja té més de dos anys, és difícil estimar la data, però si en tingués que donar una seria la del 3 d’agost del 2006, data del primer commit del major projecte que hem fet amb Django fins ara,amb actualment més de 12.000 línies de codi

De tant en tant faig feina al blog, no per escriure-hi sinó per afegir-hi noves funcionalitats. Encara hi ha moltes coses que m’agradaria posar-hi i millorar, però a poc a poc esper anar arribant-hi.

A la darrera actualització he fet algunes millores que recomanaven al Google Webmaster Tools com la d’afegir descripcions úniques per apunt. Django a les seves plantilles té el filtre truncatewords_html que m’ha anat fantàstic per això.

Una de les millores que volia fer també era la d’amagar un poc tota la llista de mesos que hi ha. Aquest blog té apunts des del 2004 i la llista començava a ser molt llarga. Ara veureu que sols apareixen els anys (sempre que tingueu el javascript activat clar) i que en pitjar damunt ells es despleguen els mesos. Fer això ha estat entretingut perquè ha implicat jugar amb dos tags més de Django, el for per obtenir si estava a la primera posició del bucle o a la darrera, per tal de poder tancar els divs, i el tag ifchanged que ens permet saber si una variable (en el meu cas l’any) ha canviat o no respecte al seu valor anterior.

Del post anterior em quedava el tema de tractar el tema de la capa de negoci en els llenguatges dinàmics. Com en el cas anterior faré servir Django com a exemple i deix al lector la feina d’extrapolar cap el seu llenguatge dinàmic+bastiment preferit.

En Domingo diu que els llenguatges dinàmics mostren molta de la seva potència a la capa de presentació, que és allà on en treuen més profit. Això és veritat però es queda curt. És a dir, quan un usuari demana un canvi, el més habitual és que aquest s’acabi reflexant en la capa de presentació,però això no vol dir que no se canvii la capa de negoci. El fet però és que anar des de la capa de persistència, passant per negoci i mostrar el resultat al navegador, té un cicle de temps més curt en el llenguatge dinàmic, interpretat, que en el compilat, ja que sol ser molt més curt fer els canvis (gearing factor i totes aquestes herbes) i necessitea un temps més curt de desplegament, però no ens enganem, és tot el procés que és curt, si no afecta a capa de presentació el que passarà és que el desenvolupament serà encara més ràpid.

En Domingo al seu blog fa una referència al meu apunt damunt llenguatges dinàmics i un bon grapat de bones reflexions.

Això de no creure’s el que dic és una postura molt sana, sobretot perquè en la redacció d’un apunt me puc deixar detall i dades que són interessants. Una postura crítica ajuda a reflexionar i a completar les frases que d’altra banda s’haurien deixat com a dogmes de fe. Jo sóc del mateix tarannà, hi ha coses que me crec i coses que a poc que vegi indicis de contradiccions, doncs cerc més informació o deman explicacions. Això, he de dir també, m’ha causat força problemes en el món empresarial, on sovint el “no pensis” és una qualitat que ajuda a progressar.

Al blog de Ricardo he esta llegint l’apunt anomenat “Lenguajes dinámicos, programadores y FUD” així com els seus comentaris. Tot i que hi he deixat allà un comentari amb la meva opinió, crec que com a programador en llenguatges dinàmics i tradicionals he de dir la meva.

El primer de tot que voldria fer és evitar el FUD damunt els llenguatges dinàmics, per una raó molt senzilla: la realitat és molt cruel i estam cansats de veure i de llegir damunt projectes web realitzats en Python, Ruby o PHP que estan triomfant i que no desapareixen o exploten per mor de no tenir un llenguatge compilat al darrera. Per tant, la primera cosa que hem de tenir clara és que la teoria pot estar molt bé, però la realitat ens està dient dia a dia que és possible escriure i mantenir programes en llenguatges dinàmics. A un li poden agradar més o menys aquests tipus de llenguatges, però el que no es pot fer és negar la realitat.

Aquesta setmana i gràcies a l’entrada del blog de sontek he retornat al vi com a editor principal per a la programació en Python.

Periòdicament estic canviant entre vim, kate o Eclipse amb PyDev, segons la màquina en que faig feina i el que estic fent, però pas gran part del temps fent feina amb la consola i trobar la configuració que permet tenir el millor de els entorns gràfics a vim m’ha sorprès gratament.