La frase "I will code for food" és un acudit que un és pot trobar referint-se al mal pagat que estam la gent que es dedica a la informàtica en general, i també per a indicar que un programador vocacional pot voler fer la seva feina a canvi de no res (i el problema és que sovint ho fa).

En el meu cas el code for food s'estava convertint en una sensació. La sensació d'estar de florero i de estar a un lloc veient passar les hores sols per a poder dur un sou a casa.

No ho puc fer jo això. Potser me trobaré amb la necessitat del "I will code for food", però la realitat és que m'agrada massa aquesta professió com per a ser un simple espectador, així que ha arribat l'hora de emprenndre noves aventures i deixar una pseudo-comoditat per anar cap el desconegut, cap a l'aventura de dur endavant nous projectes i reptes.

No puc dir que per una part no em sàpiga greu, he conegut gent molt bona durant aquests sis darrers anys (i també vertaders ineptes, tot s'ha de dir) i estic encantat l'equip de gent amb la que he fet feina, des de la gent que em va aguantar en els temps difícils de reestructuració com a cap de suport i instal·lacions, fins als distints equips de gent que m'han tingut de cap de projecte de desenvolupament web. Hem fet moltes coses, duit a terme molts projectes, hem rigut i ens hem indignat plegats, ... És una experiència que m'ha enriquit com a persona, perquè se'ns dubte, de la professió el més important no és la tecnologia en sí, ni els ordinadors més o menys ràpids, el més important és la gent.

En la nostra cultura no estam acostumats a que la gent deixi una feina segura, potser perquè internament hi ha molta gent que aspira a ser funcionari. Personalment crec que deixar una feina (tenguis o no un altre projecte) ha de ser una decisió meditada, però que ha de ser una opció que ha d'estar allà. Consider que una feina com la informàtica pot i ha de ser quelcom més que una feina, jo l'entenc com a una vocació.

Deix una feina "segura" perquè em va la marxa, perquè vull sentir-me bé amb jo mateix, perquè m'agrada massa la feina que he triat com a professió, perquè vull aixecar-me als matins amb ganes d'anar a fer feina i no amb la sensació que he d'anar a passar l'estona a una cadira. Vull que la meva feina servesqui per a generar negoci, tenir el convenciment de que el que faig contribuirà a donar valor. Potser és mal d'entendre però cada un és com és.

Eps! I'll code for food :)

Disclaimer: Avuir parlaré un poc de jo. Em sap greu pel qui tengui que aguantar les meves batalletes, però com molts sabeu mantenc aquest blog perquè m'agrada i a més em desestressa, ja que em permet reflexionar i posar en clar pensaments que d'una altra manera quedarien fent voltes pel cap.

Mode batalleta ON!

Potser us n'haureu adonat que tenc dues feines: la principal, com a cap de projecte web a una important empresa turística i APSL una aposta de futur junt amb altra gent i que em permet explorar camins que em serien molt difícils de seguir a l'altra banda. Potser hauria d'afegir una tercera, la de pare de família, però deixem-ho aquí, ja que si bé te a veure amb la gestió de projeces, no té res a veure amb la programació :)

Fa uns anys l'empresa principal es fa fusionar amb un altra d'igual tamany i ara han arribat a IT les onades del tsunami en forma de subrogació de contractes. Dins la xerrada damunt el que es guanya i el que es perd per mi té molt manco importància el fet monetari o de posició com el concepte de "qualitat de vida".

Com podreu suposar m'agrada la feina que faig. Cap feina és perfecte i per això APSL cobreix la part que a l'altra li falta: possibilitat de relacionar-se amb clients externs, contacte amb el mercat real, gestió des de zero de l'empresa, ...

La subrogació d'empresa en principi implica mantenir les mateixes condicions laborals, però òbviament la part subjectiva, el que jo anomen qualitat de vida canvia o pot canviar. I com que m'agrada fer llistes us explicaré algunes de les coses que més valor.

• La diversió. M'agrada divertir-me fent feina. Sentir passió pel que faig, superar reptes i posar coses en marxa i acabar-les. Per mi avorrir-me no és tenir poca feina, un es pot avorrir estant les vuit hores fent el mateix o no fent res. No avorrir-se és fer el que a un el motiva i li agrada, i per mi això és fonamental. Passam massa hores a la feina com per passar-les a disgust. Trob que aspirar a fer una feina que t'agradi i que a més et paguin és una aspiració a la que no s'ha de renunciar.

• La proximitat. No m'agrada conduir, i no m'agrada estar 40 o 50 minuts a la carretera. Si no em fes res podria estar fent feina a la Península per molt més sou, però valor molt la qualitat de vida que em dona plantar-me a l'oficina des de Binissalem en 15 o 20 minuts i tenir temps suficient per arribar a fer un cafè. Fa anys vaig canviar de feina, estava a Viajes Iberia, el factor decisiu va ser el que necessitava 40 minuts per aparcar i anar a l'oficina, més 20 minuts de trajecte. Estava molt bé allà, però per mi això no és qualitat de vida, i és una de les feines o he estat més còmode, amb companys i caps magnífics.

• L'horari. Cap horari és perfecte, d'això en sóc ben conscient. Tot i això m'agrada que el meu horari em permeti arribar a casa a temps per ajudar els menuts amb la tasca, amb temps per llegir, amb temps per dedicar-ho a APSL. Està clar que no necessàriament tot al mateix dia i a la mateixa vegada. M'agrada més un horari continuo que un de partit, i si no pot ser un horari compacte. Les guàrdies no m'agraden pel que signifiquen a l'impacte de la vida familiar.

• El lloc de feina. M'agrada tenir una taula ampla. Sóc molt dispers amb els trastos i m'agrada tenir a mà llibres, apunts i al manco dos ordinadors. La cadira se suposa còmoda i el monitor decent, quan puc triar jo dos monitors (a casa i a APSL). M'agrada tenir a mà una pissarra i un lloc de reunions on fer els scrums diaris. M'estim més el silenci que el renou i m'agrada poder sentir la llum solar. Tenir una cafetera és fonamental i millor encara si el cafè és bo i el paga l'empresa.

• De l'ambient. No sóc classista, trob que la relació amb la gent ha de ser franca i oberta independentment del rol de feina que tengui cada un. No m'hi trob còmode en ambients on per tenir una carrera laboral has de llepar culs i riure gràcies quan no en tenen i no fer-te amb els subordinats. M'agrada que em diguin les coses amb franquesa, educació i a la cara, i procur fer el mateix. Intent separar la persona de la feina, encara que sé que és difícil. Si algun aspecte de la feina de la gent del meu equip no m'agrada procur fer-li saber, no com a retret, sinó com a ajuda. Tant fa lo bé o malament que me caigui una persona fora de la feina, dintre a més de l'amistat hi ha una relació professional, una feina a fer i un grup en el qual tots depenem de tots.

• De la tecnologia. M'agrada fer les coses de la manera més eficient possible o al manco tan eficientment com es pugui. Sóc partidari de tecnologies obertes i de llenguatges de programació i metodologies àgils. No conceb la programació sense un sistema de control de versions. Poder fer projectes amb Python és part de la diversió.

• De la gent. M'agrada la gent amb iniciativa, que proposi coses, que accepti noves idees. Valor molt poder confiar en que la gent amb dirà que estic equivocat si troben que ho estic o que seran lliures de proposar millores i noves maneres de fer les coses. Hi ha gent que se sent còmode amb pilotes i beneits perquè no li fan hombra, a mi m'agrada poder dir que faig feina amb gent que és tant o més vàlida que jo.

Ens passam molt temps a la feina i crec que ja tenc prou experiència com per valorar aquests factors subjectius tant o més que una promesa de projecció de carrera o incentius econòmics. El sou és important, no diré que no, però a l'hora de agafar una feina o de decidir deixar la que tenc el que pesa no és tant el sou com les perspectives de millora en qualitat de vida, en tenir una feina prou interessant com per a que valgui la pena aixecar-se cada dia per anar a la feina.

Mode batalleta off!

però fa catorze anys (14) em casava amb Na Catalina. En aquestes hores arribàvem al restaurant de Pollença després de la sessió fotogràfica de rigor.

El menuts no es creuen que feim festa. No en feim, però tants d'anys ja són un motiu de celebració.

Estic emprenyat! Potser és l'efecte de que se m'acabin les vacances, tot s'ha de dir, però també perquè aquests dies he pogut comparar la diferència que hi ha entre les llibreries on-line espanyoles i les americanes, tot una decepció.

El diumenge 21, comptant que estaria una setmana de vacances, volia llegir dos llibres que m'havien recomanat: "El Economista Naturalista" i "Fest-te bruixot, fest-te savi", que no tot ha de ser informàtica :) Així que vaig anar cercant a les llibreries on-line espanyoles amb l'esperança de trobar-los i tenir-los en un parell (dos) de dies o potser tres.

El llibres els vaig trobar a Casa del Libro i vaig triar l'opció d'enviament urgent (2 dies, fins aquí bé), un poc més cara, però tanmateix el que importava era tenir la lectura de vacances a punt.

El divendres al migdia vaig rebre un missatge que me deia que no tenien cap dels dos llibres en stock i que podria estar entre 4 i 20 dies hàbils en arribar, si l'editorial els tenia, però que en tot cas ells no se'n feien responsables. Penós!

Compr força llibres a l'any, normalment llibres tècnics, però si hi ha una cosa certa és que cada cop que els compr a llibreries on-line espanyoles em duc una decepció. Amazon o Barnes and Noble també es queden fora estoc, se'ns dubte, però mirem-ne les diferències:

• És molt rar que si demanes més d'un llibre estiguin tots esgotats. No m'ha passat mai.

• No donen la culpa als altres, sinó que es disculpen per haver quedat sense existències, te donen una data aproximada i te diuen que t'enviaran l'altra o els altres sense cost addicional

És a dir, he pagat més per un servei urgent (que ja vos jugaria alguna cosa que no em reemborsaran) i a més rebré els llibres quan a ells els vagi bé. Al missatge no hi ha cap link per a cancel·lar la comanda, si tens res a dir telèfon o formulari d'incidències, que per suposat he omplert.

Em fa ràbia! Tothom s'omple la boca amb paraules com a innovació, competitivitat, que el futur és on-line i després topes amb la realitat: l'empresa espanyola (llevat de molt comptades excepcions) encara no creu amb Internet, els que hi són ho fan gairebé per obligació, com a una despesa més que com a una inversió.

Veus planes mal fetes (potser és deformació professional) sols compatibles amb un navegador, amb un disseny poc orientat a l'usuari, lentes, sense cuidar ni la semàntica de la plana, desactualitzades, tècnicament dolentes ... I no és cosa de llocs petits, sinó d'empreses que haurien de tenir un potencial inversor important, i que per tant això sols s'explica per desídia o bé perquè com dic, veuen el tema del comerç electrònic com a una despesa.

Gent! Espavilau! Convé que l'empresariat d'aquesta terra comenci a fer un curs intensiu de comerç electrònic, que aprengui a distingir una web ben feta d'una altra que no ho està, que sàpiga demanar un pressupost com toca i no "qualsevol cosa per estar a Internet". En definitiva, convé adonar-se de que Internet és un canal de venda important i no basta amb ser-hi, actualment és necessari tractar-lo com si fos una tenda física, mimar-la i entendre que és un negoci 24x7 on la gent espera immediatesa i començar a modificar els fluxs de negoci per anar adaptant-ho a aquesta nova realitat.

Què passarà si un dia Amazon fa una web de llibres en castellà (o català, o gallec)? Doncs que ja no hi haurà temps de reacció. És el mateix que els està passant ara als hotelers, massa dependents de les reserves dels TTOO. Un canal on-line fort i una bona política de preus els hagués permès negociar millor i tenir un canal de venda extra consolidat.

No basta amb tenir un iframe (com fam molts) cap a un banc de llits dins la web presencial de l'hotel per a que ens vengui els nostres llits, s'ha de tenir el control total del que estam venent, és el nostre negoci. Això permet jugar amb les ofertes de darrera hora, fer promocions, és a dir, controlar què i com venem el nostre producte i no deixar la comercialització totalment en mans de tercers.

M'emprenya veure com tenim accés a les mateixes eines que tothom i com ens estam quedant endarrera quan en podríem ser capdavanters.

El amics de No diguis dois han tret nou disc, el segon ja, anomenat Enmig d'aquest silenci.

Mentre posam la web definitiva per ara el domini apunta al Facebook, en poder he de recuperar el projecte i penjar les lletres i demés.

Encara no els he pogut convèncer de que publiquin en Creative Commons, però no perd l'esperança, potser el proper disc?

Des d'aquí donar-los l'enhorabona pel disc i per l'empenta que tenen. Esper que faceu molts bolos aquest estiu! :)

Avui aprofitant que plou convendria que més d'un deixàs a casa el paraigües i és fes una bona remullada, a veure si li fa profit.

Podrien començar els defensors del bilingüisme hipòcrites que diuen bilingüisme quan realment volen dir monolingüisme castellà, fent que cada cop més ens trobem discriminats en la nostra terra i en la nostra cultura.

Pareix que també li faria profit al senyor Zapatero, ja que pareix que d'aigua d'abril potser no n'està sobrat si ens hem de fixar en alguns anomenaments recents.

Mentre l'aigua cau per tothom seguiré demanant-me el perquè quan es volen tapar altres problemes, els mateixos de sempre tornen a fer bandera d'un problema que no és tal, i en el perquè hi ha gent que els hi fa el joc.

Aquesta ha estat una semana d'allò més interessant, moltes petites coses que per separat no són res, però que en conjunt fan que hagi estat prou interessant:

Primer un anecdotari: pel Facebook reb un missatge que em diu que "encara que no ens coneixem, estaria molt interessat en participar en un casting". Ja m'ha passat un parell de vegades que em confonguin amb el director de cinema. No deixa de ser divertit ...

Setmana d'actualització cap a KDE 4.2. En Guillem em va dir que li anava força millor que el 4.1 així que a provar-ho falta temps. L'actualització ha anat força bé, també he aprofitat per actualitzar l'OpenOffice a la versió 3. Per ara tot molt bé. El 4.2 me dona menys problemes que el 4.1.

He acabat el curs de Django i Python. M'agrada ensenyar i quan la matèria és tan agraïda com aquesta encara és millor. L'experiència ha estat molt gratificant, sols esper que els alumnes hagin disfrutat tant curs com el professor.

Poder passar un parell d'hores amb linuxeros ha estat també un bon punt. Aquest cop a més de l'anecdotari informàtic també hi va haver ocasió per parlar de fotografia i màquines.

També ha estat una setmana de bubotes informàtiques. Un problema de colisió de noms que pareix impossible i que en canvi apareix. M'ha fet perdre un bon grapat d'hores i encara no sé perquè passa.

El divendres vaig tenir la "Evaluación del rendimiento", un paripé com un altra d'aquests que fan les empreses que juguen a ser grans. La única utilitat que li veig és poder parlar de tu a tu, però poca cosa més. Tanmateix tenc una manera d'entendre la feina, l'empresa i la informàtica molt diferent del que és la "realitat corporativa" i potser molt més proper a la cultura corporativa. Pareix que el tema de cultura corporativa, el compromís ètic, el play to win, son frases que queden molt bé a les presentacions, però després la realitat és ben diferent. I per rematar-ho quan dic que el que em faltaria és un curs d'ESADE per poder participar en el consell de direcció, no es pren ni en consideració. :-P

La reducció de jornada està força bé. Me dóna temps de fer moltes més coses, d'aturar un poc i pensar cap a on tirar. La veritat és que ara per ara m'atreuen molt més els meus propis projectes. La reducció em permet compaginar-ho tot i poder estar amb la família. Pensar que a les tres estic fora fa que encara que em concentri en els projectes, no me'n duc la feina a casa, potser començ a ser part de la "realitat corporativa".

A veure com es presenta el febrer. Potser serà un mes divertit. He de pensar si convé o no canviar de cotxe (el Saxo aviat farà tretze anys i ja comença a ser hora). He estat visitant concessionaris, però surt amb la sensació de que m'estan prenent el pèl. També tenc ganes de fer una bona ullada als nous Dell ultraportables. Ara ja es poden configurar amb 2 Gb de RAM i es pot optar per distints tamanys de disc dur d'estat sòlid. Fe i fet es pot tenir un portàtil de 1 Kg de pes força potent per uns 500 Eur. Estic molt content amb el portàtil Dell acutal, això de la pantalla de 1920x1200 és una canya, però es fa molt feixuc per dur-ho damunt cada dia, si em decideixo ja ho comentaré per aquí.

Aquest serà el darrer apunt d'aquest any, i com a tal toca fer balanç del que ha significat aquest 2008 que aviat s'acaba.

Programació

A l'aspecte de programació ha estat un bon any: Django ha tret la versió 1 i Python l'esperada versió 3. Hem vist com han aparegut força projectes basats en Django que marcan la línia cap a l'esperada reutilització de codi.

Ha estat l'any on personalment he fet molta més programació amb Django que en Java. Els tipus de projectes que han sortit feien que fos molt més ràpid i optim fer-ho d'aquesta manera. Alguns dels llocs web han tingut força visites i hem pogut comprovar el bé que se comporta Django.

L'aparició de Netbeans per Python també crec que és una notícia prou important. Fins ara pareixia que Python estava apartat dels plans de Sun (no així dels de Google com s'ha vist amb l'AppEngine) i pel que apunta pareix que a mitjà plaç i amb permís d'Eclipse i Aptana podria ser l'editor de referència per Python.

Gestió de projectes

He seguit amb discussions filosòfiques damunt el que és un projecte i el que no és. Per mi un projecte per definició ha de tenir una data d'acabament, però ja he perdut l'esperança de que algunes coses canviïn.

Scrum com a metodologia cada cop m'agrada més. Estic molt còmode amb la idea de que les persones són el més important de l'equip i de que el cap de projecte ha de ser un facilitador. Scrum s'adapta molt bé a aquesta manera de pensar i de fer.

De la família

Llums i ombres enguany. Llum pel naixement del meu segon nebot, ombres per la pèrdua de gent propera, en un cas molt jove que va omplir la família de consternació, i un petit ensurt amb el Pare que afortunadament no ha anat a majors.

Els meus menuts creixent dia a dia, enguany ja saben colcar en bicicleta (amb 3 sessions en tingueren prou per aprendre'n!) i trobar la IP del seu ordinador Linux.

Dels amics

Donar-vos les gràcies per ser-hi, per aguantar-me els acudits dolents i pels bons moments que hem passat junts. La vida no seria digne de ser dita vida sense els amics.

De la feina

La feia principal rara, moltes baixes, buids de poder i una fusió que pareix que no s'arriba a concretar. Personalment he demanat una reducció de jornada que esper es concreti al 2009. No m'agraden les situacions d'impàs i mentre tot es defineix prefereixo dedicar més temps a la família.

De la feina "pla B" bé, molt bé. Projectes molt interessants que esper es concretin molt aviat. El 2008 ha estat un any de transició, d'agafar embranzida per l'any següent i crec que s'ha aconseguit.

Gràcies a tots i totes per seguir aquest blog i pels comentaris que anau deixant. Esper que el 2008 hagi estàs profitós per les vostres vides. Ens llegim al 2009!

Doncs això, que des de ahir a les tres de la matinada tenc un nou nebot, Marc, de tres quilets i mig.

El projecte nebot 2.0 ha complit totes les expectatives de durada i s'ha entregat just el dia que tocava, a l'igual que el projecte nebot 1.0 que també s'entregà en plaç, desenvolupat per la mateixa empresa.

Hi ha que tenir en compte que a la família hi ha alguns projectes que s'han entregat abans de plaç, sense anar més lluny, el projecte Fill 1.0, s'entregà gairebé tres mesos abans de la data estimada. Respectar les dates d'entrega sempre és bo, no convé ni fer massa prest ni fer tard.

Això són projectes i no els informàtics :)

I fa un calor que no vegis, tot i això vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una reunió, on se'ns comunicà una notícia llargament esperada per alguns, on l'ambient va ser d'allò més gèlid. Ara per ara classificaré la notícia dins l'apartat de moviments relacionats amb la fusió, i ens queda estar a l'expectativa del que pot passar a partir de setembre. No deixa de sorprendre'm que encara que no pugui anticipar massa coses sí que estic copsant el tempo.

Siguem optimistes i classifiquem-ho com a de bona notícia, però per molt bona que sigui queda en un no res davant una notícia, també llargament esperada i que fa no res es va fer la realitat: la vinguda al món de una preciosa nina de Juan i Mayuko a.k.a. morenosan, des d'aquí l'enhorabona, i molt d'ànims a la parella per aguantar les nits d'insomni que els esperen el propers mesos.

Per la part més negativa, comprovar el malament que funcionen el que haurien de ser els serveis d'atenció a emprenedor i més en temps de crisi, on el que es fa es destruir i no crear. Hem contactat diverses vegades amb la gent de l'Incubit i és senzillament al·lucinant que la persona que ho duu "estigui de vacances" cada vegada, ja van dos periodes en dos mesos i pareix que cada vegada ens toca a nosaltres.

La veritat és que ens aniria molt bé tenir el suport de l'Incubit per alguns projectes que volem muntar, però és desesperant veure com funcionen per aquí les coses. Segueixo el blog de Jaime Estévez i em fa molta ràbia comprovar com ho va tenir de "fàcil" poder contactar amb un viver d'emprenedors, i nosaltres no aconseguim ni que ens retornin les telefonades.

Potser hauria de fer el mateix que els de l'Incubit i anar-me'n de vacances, però fa molta calor per voltar pel món i tot està massificat. M'estim més deixar-ho per més envant, i ara dedicar el temps lliure a seguir les novetats de Django i anar adaptant-les al blog. Ahir vaig donar d'alta el projecte a Ohloh, així afegeixo el meu petit granet d'arena per a que Python siguin mantinguen una bona posició dins la comparativa de llenguatges.

Encara queda un bon tros d'estiu i les vacances de la majoria de gent tot just comencen, una bona època per anar a fer feina sense passar ànsia pel tràfic, sense l'stress de les telefonades i amb l'aire condicionat de l'oficina.

"When the productive have to ask permission from the unproductive in order to produce, then you may know your culture is doomed."

Llegit a un apunt de James Carr que a la seva vegad ho havia llegit del lblog de Reg.

Pels que els costa un poc més llegir l'anglès que el català:

Quan els productius han de demanar permís als improductius per tal de produïr, llavors saps que la teva cultura està condemnada.

On diu cultura, posau-hi empresa o la vostra organització altament jerarquitzada, sí, aquella que posen sempre d'exemple quan es parla del principi de Peter.

Com molta gent jo també m'he agafat el pont. Han estat un grapat de dies per descansar un poc, desconnectar un poc (no me'n vaig endur el portàtil) i gaudir de la companyia de la família i els amics (Pere, Marga, Aina i Neus) que amablement ens van acollir a casa seva i ens feren de guies per l'illa d'Eivissa i Formentera.

Es veu que en aquesta època encara no hi ha molta gent pel mig i es pot gaudir de les illes com toca, sense massificacions, a poc a poc i anant un poc més enllà del turisme de discoteca, bauxa i platja. Són illes fantàstiques, amb unes vistes meravelloses i on encara et pots sentir sols i acompanyat a la vegada.

Deixant els aspectes més bucòlics, dir que em va sorprendre agradablement el viatge amb Balearia (no pos l'enllaç a la plana, perquè la veritat, no li fa justícia a la comoditat del viatge i tanmateix no funciona massa bé) i desagradablement el Chevrolet Kalos que llogarem (a l'oferta d'Internet posava Peugot 206 o equivalente). Resultà un cotxe sense gens d'acceleració, de mel i sucre, amb un cosum molt més alt que el que em pensava (amb el Saxo he de dir que estic molt mal acostumat) i el que és pitjor, amb un disseny que feia que amb quedàs sense vissibilitat a les corbes d'esquerra. Per acabar-ho de rematar el volant esta disposat de tal manera que tapa el contaquilòmetres. Bé, al manco ja sé quin cotxe no compraré.

Passades les vacances es pot dir que comença un nou cicle. L'empresa per la que treball viu un procés de fusió que en aquests moments, sigui per unes raons o altres, ha degenerat en una fuga de capital humà cap a altres empreses (director general, director financer, director d'informàtica, directors regionals, etc. etc) i on la política oficial respecte a sous i possibilitats de promoció és la de no pujar l'IPC i on se'ns va dir que per promocionar el millor que es pot fer es canviar de feina cap a altres empreses (bé, al manco no es podrà dir que no es predica amb l'exemple!).

Com no podria ser menys també estic a la recerca activa de feina, per les mateixes raons que altres companys que ja han deixat l'empresa, però en el meus cas me trob que he d'entrevistar a gent per a cobrir els llocs buids.

Un és un professional i faig la feina el millor que sé i puc, mirant de trobar les millors persones per la feina entre els currículums que m'han arribat. Tot i això, des del punt de vista ètic em sent violent entrevistant gent quan jo mateix estic cercant feina, quan el futur és incert a l'empresa, quan qui entri en plantilla es trobarà a poc amb que el seu poder adquisitiu ha baixat a l'any següent i quan no m'atrevesc a recomanar la feina a amics i coneguts amb feina per por a fer-los la putada de la seva vida.

El que sí veig és que ara per ara, la majoria de gent que ens està arribant (i llevat d'alguna excepció) és gent que no s'ha molestat gens en aprendre res pel seu compte, que veu la informàtica i la programació com aquell que posa maons, que li han de dir com es fa una cosa i llavors la fan, però que no se molesten en veure si hi ha coses millors, ni tan sols s'ho plantegen. No és el tipus de perfil que m'agrada, però pareix que és el tipus de perfil que ara per ara vol canviar de feina i veu en el mercat àvid de programadors Java l'oportunitat de progressar econòmicament encara que professionalment no tengui el tarannà, l'experiència o els coneixements que haurien de tenir.

Potser, però, aquest sigui el tipus de perfil que l'empresa espanyola demana o que sigui el perfil que està disposada a pagar. L'emperò és que aquest tipus de perfil acomodatici i institucionalitzat no rendeix, no innova, no evoluciona, i si el teu negoci es basa en un component tecnològic important, com és el cas de la web, fotuts estam.

Aquests dies de vacances m'han fet reflexionar, plantejar-me el futur i decidir-me de l'espera passiva a l'espera activa, sigui amb un canvi de feina, sigui donant una empenta major al projecte d'empresa o senzillament fent de freelance si el projecte és prou interessant. El que tenc clar és que no m'agrada tenir conflictes ètics, no tenc edat.

Normalment hom ha sentit parlar de les economies d'escala, per exemple, en la reducció del cost d'un producte gràcies a la seva producció en massa. O per exemple en la reducció de costs que tenen dues empreses que es fusionen gràcies a la reducció de personal que suposa unificar la gestió dels seus processos: dur els recursos humans de 1000 persones pot tenir un cost no molt major que dur-los de 800, i segurament serà menor que mantenir dos departaments per separat que gestionin 600 i 400 persones. El mateix podem aplicar a processos comptables, o a l'àmbit de la producció i les compres, on el volum implica una reducció del cost final.

També hem de tenir en compte, però, que existeix l'efecte contrari, el que s'anomena deseconomia d'escala ( diseconomy of scale en anglès). Aquest efecte se dona quan amb l'augment de volum no s'aconsegueix una reducció dels costs sinó que els costs augmenten.

En el món del programari els efectes de la deseconomia d'escala no s'han de menysprear, ja que tenim per una part els factors comuns gairebé a totes les empreses i projectes i per una altra amb els relacionats amb qüestions pròpies del desenvolupament. Així, que un projecte sigui 10 vegades més gran que un altre, no implica que costi 10 vegades més, entra en joc la deseconomia d'escala i ens podem trobar que doblem el cost, i quan major és el projecte major és la desviació que podem tenir. L'esforç no escala linealment amb la mida del projete, ho fa exponencialment.

Factors comuns

• Cost de la comunicació. Un equip gran necessita major comunicació que un petit (de fet l'equip òptim està entre 5 i set persones), necessita de més coordinació, de més reunions i això té un cost en temps i esforç.
• Cost de la jerarquia. Sense entrar en efectes tan perniciosos com el del principi de Peter, quan més jerarquitzada està l'organització més alts són els sous dels seus directius i això s'acaba reflexant en el cost global del projecte.
• Factors polítics. El projecte es fa no per una necessitat sinó per fer quedar bé algú, o s'inclou una determinada característica inútil sols per no discutir amb el cap de torn.
• Temps de resposta. Quan l'organització és petita és senzill trobar respostes. Quan més gran és l'organització més complexe és poder organitzar les agendes i el projecte es pot aturar perquè no es troba ningú disponible en capacitat de decisió.
• Inèrcia. Moure una organització gran costa temps i esforç. Tant és si es mou per fer un canvi estratègic com per fer un projecte amb una nova tecnologia de programació. Quan més gent hi ha, més probabilitat hi ha de trobar sectors reacis als canvis.
• Duplicitat d'esforços. En organitzacions grans les possibilitats de que un grup estigui fent el mateix que un altre, que dues persones estiguin fent coses semblants augmenta. Això està lligat a la comunicació o a la falta d'ella. Mantenir un alt grau de comunicació implica un cost molt alt i molt de temps i no mantenir-la duu a la duplicitat d'esforços.

En el que fa estrictament relacionat al desenvolupament, la deseconomia d'escala la podem trobar a:

• Tendència cap a la mitjana de l'equip. En un equip reduït podem tenir ratios de productivitat molt alts si els seus membres estan per damunt la mitjana. En projectes molt grans la necessitat d'incorporar personal és tan gran que no és pot seleccionar al millor del millor, sinó al que hi ha disponible. La diferència entre els nostres millors programadors i els pitjors pot estar en una relació 10:1.
• Augment de la complexitat del projecte. És habitual que quan major sigui el projecte més complexitat tingui. Encara que la taxa d'errors sigui lineal amb el nombre de línies de codi, la complexitat influeix negativament en la taxa d'errors que hi podem trobar.
• Dificultats en les estimacions. Les calibracions dels models d'estimació que podem tenir deixen de tenir validesa si el projecte és major que tres vegades el projecte més gran que haguem fet.
• Necessitat de més controls al codi. Quan l'equip augmenta no basta fixar unes regles d'estil i esperar que tothom les compleixi. Ens hem d'assegurar que es compleixen, i això implica invertir en programari i en gestió.

Conèixer aquests factors, tenir-los en compte, ens ajudarà a fer millors estimacions dels nostres projectes, i a pensar si podem organitzar-nos de tal manera que evitem els factors més perniciosos com poden ser el de la tendència a la mitjana i l'augment de la taxa d'errors.

Referències:

• http://en.wikipedia.org/wiki/Economies_of_scale
• http://en.wikipedia.org/wiki/Ideal_firm_size
• http://financial-dictionary.thefreedictionary.com/Diseconomy+of+Scale
• http://archive.adaic.com/docs/present/ajpo/pll-cost/html/tsld028.htm
• Software Measurement and Estimation: A Practical Approach. Laird & Brennan
• Software Estimation. Steve McConnell
• Peopleware. DeMarco & Lister

El 2007 ja fa les darreres i és temps de recapitulació i de pensar en quins són o poden ser els objectius pel 2008. La llista de propòsits convé que no sigui massa llarga, ja diuen que qui molt abraça poc estreny, però sí que convé que sigui ambiciosa, que motivi a fer coses.

Per mi el 2007 ha estat potser un any que podríem classificar de transició, han passat moltes coses i una de les més importants, que afecta a l'estabilitat laboral tindrà continuïtat dins el 2008 (esper!), dins l'àmbit tècnic el 2007 ens va permetre definir com seria l'arquitectura que volem utilitzar, i que també esperam que exploti dins el 2008. Supòs que per més d'un també ho haurà estat de transició, no oblidem que el 2007 ha estat any electoral i al Govern de les Illes i a molts d'ajuntaments s'ha canviat de color polític.

A la feina aquest 2007 ha estat mogudet, bàssicament per dos motius importants:

• Canvi de director financer. Encara que sóc una persona prou oberta als canvis aquest no ho vaig acabar d'entendre. Potser tenc massa implicació personal a l'assumpte, ja que a l'anterior director el coneixia des de feia temps i el tenc per una de les persones més íntegres, treballadores i amb una visió de les coses molt clara que conec. Els anys que he estat treballant amb ell n'he après molt, moltíssim, de com gestionar, de cultivar un esperit crític, de com es pot discrepar, discutir solucions i arribar a enteses... La relació d'amistat segueix i seguirà, però enyor la seva manera de fer les coses.
• Fusió amb First Choice. Segurament és una de les coses que més ha condicionat la feina dels darrers mesos. Pareix que entre els empleats de les dues bandes hi ha poca informació damunt el que pot passar i de les implicacions que això pot tenir a curt plaç. Com he dit abans el 2007 és de transició, sobretot perquè la gent està a l'espera de que les coses es defineixin al 2008.

A la part tècnica el 2007 ha suposat la consolidació de la feina amb Python i Django, consolidació que ha donat fruits dins el 2007 en forma de webs per l'empresa i fetes particularment i que esper que en doni molts més dins el 2008. Django ara per ara ja té gairebé tot el que necessit per fer el tipus d'aplicacions web que m'agraden. També el 2007 ha estat l'any del llançament de dos RIAs importants: Extjs 2.0 i Dojo. Encara que hi havia versions anteriors, la versió d'Extjs suposa poder fer aplicacions web on la part de presentació està gestionada per javascript. La combinació d'Extjs i Django és molt bona. Al 2007 hem començat a gratar a les possibilitats que té aquesta combinació, i esper que puguem veure aplicacions web realment espectaculars dins el 2008.

Pel 2008 tenc dos projectes que m'agradaria que prenguessin tota l'embranzida per fer-los una realitat: apsl i el nou blog de trespams.

apsl és un grup de desenvolupament web. Al 2007 hem començat a definir-ho i crear-ne la infraestructura, a poc a poc segons el temps i la feina ho deixaven fer. Parteix de la idea que el desenvolupament web actual i futur no és sols cosa del dissenyador o programador solitari, sinó que es necessita ja tot un conjunt de gent que treballi junta per aconseguir webs i aplicacions webs que sigui accessibles tant a les persones com als cercadors, sense oblidar que tot això necessita tota una estructura d'entorns de desenvolupament i producció que no se pot deixar de banda. I també en la idea de que els projectes, com passa en el programari lliure, poden avançar sense tenir que tenir a la gent fermada a una oficina, que el teletreball, amb petites dosis de presencialitat, serveix ben igual per dur a terme projectes i que aquest són tant o més controlables que si tens la gent a una oficina.

El nom pot ser tant "agrupació de programadors en software lliure", "advanced programming solutions on linux" o senzillament pensar que és un domini de quatre lletres, bo de recordar i de dir, que és fonamentalment com va sortir :) apsl vol servir també de marca paraigua, de manera que es pugui donar suport logístic i administratius a desenvolupadors, dissenyadors i tècnics que d'altra manera es poden trobar sols i sobrecarregats de feina que no els agrada. Moltes vegades he sentit parlar a companys de que feina mesos que havien d'haver presentat una factura a un client, de que no tenen temps de fer un pressupost, etc. És a dir, proporcionant la capa d'abstracció de la que parla Joel i al mateix temps no condicionar la llibertat que dona poder triar ells projectes en els que fas feina.

Al 2007 ens hem concentrat en crear l'estructura tècnica i legal necessària per donar suport a la idea: s'ha creat la web, s'ha definit el logo i la papereria necessària, s'han posat en marxa i configurat els servidors amb els serveis necessàris: apache, django, python, php, subversion, trac, correu, ldap, etc. etc. etc. mirant que tot pugui escalar fins allà on volguem i puguem. Al 2007 s'ha registrat la marca i el logo i iniciats els altres tràmits burocràtics. El tema de la marca era fonamental, ja que es vol basar tot el model de negoci en Internet, i la marca ha de ser un dels principals actius, i a la vegada és un dels temes més complexes, ja que el registre duu força temps, des de fa unes poques setmanes la marca ha estat definitivament reconeguda i concedida, així que el projecte té al manco les bases necessàries per començar.

Al 2008 m'agradaria poder consolidar el projecte: trobar prou finançament pel projecte que el permeti créixer, donar-lo a conèixer al teixit empresarial i començar a captar projectes importants que puguin determinar-ne la viabilitat. Els fonaments estan posats, crec que la idea és bona i necessària, el model de negoci pot funcionar i ara sols es cosa de poder dedicar-hi més temps per anar creant-ne l'estructura.

Del nou blog de trespams dir que la idea és substituir el Wordpress per un basat en Blogmaker, o el que és el mateix en Python i Django. Wordpress està molt bé, pero vull quelcom més, alguna cosa de la qual en pugui controlar les butzes i fer afegitons així com jo vulgui. Segurament amb Wordpress es pot fer, però vull que el blog es convertesqui també en un projecte mascota i per això n'he de poder controlar totalment el codi i el contingut.

En aquests moments la cosa ja està molt avançada, he creat un projecte a Google anomenat trespams, de manera que si algú vol mirar el codi, o fins i tot afegir-se al projecte ho podrà fer. Està completament basat en Blogmaker per ara, però l'he anat modificant per a que sigui l'aplicació en lloc d'un afegitó d'una web, adaptant-ho a la branca de desenvolupament de subversion de Django i modificant plantilles i codi relatius a la internacionalització. La idea és anar incorporant les correccions d'errors i codi no estrictament lligat a trespams a Blogmaker, però sense sacrificar la llibertat que em doni poder mantenir la meva versió del codi.

La conversió d'articles ja està acabada, els permalinks de Wordpress, comentaris i tracbacks es mantenen prou be. Les categories són un petit problema, però les he substituït per tags i la cosa pareix que funciona. Encara queda molta cosa a fer, però esper que al manco la part principal del blog pugui estar llesta a finals de gener del 2008, i a partir d'aquí anar publicant ja els pots directament contra el nou sistema.

Dos objectius ambiciosos, cada un en la seva pròpia mesura, un més social i econòmic, l'altra més tècnic i personal però amb la mateixa característica, el desig de que ambdós projectes puguin tenir èxit dins el 2008.

Al curset que férem de formació d'equips (anyor el Tai-Chi) hi havia un exercici per determinar la nostra intuició a l'hora d'esbrinar esdeveniments, en aquest cas l'exercici consistia en estar amb els ulls tancats i intentar anticipar-se a un company que ens tocaria a una part del cos que ell volgués (eps! sense abusar). La cosa no va sortir malament, però he de dir que a la vida real, saber cap a on aniran els tir sols ser sovint més senzill, entre altres coses perquè no tenim ells ull tancats i podem raonar un poc. Suposem per exemple un cas hipotètic: un stakeholder  amb poder damunt el pressupost vol externalitzar una aplicació web i demana pressupost a tres empreses:

• L'empresa A és una empresa.
• L'empresa B és també una coneguda empresa local amb la qual ja s'hi ha fet feina.
• L'empresa C és una empresa consultora d'àmbit nacional i internacional amb la qual ja s'hi ha fet feina.

A les tres empreses se'ls fa arribar la mateixa definició o indefinició d'aplicació i es queda a l'espera del pressupost. A un moment donat se sap que l'stakeholder ha decidit quina empresa farà la feina. Quina empresa té més punts per resultar l'agraciada? Com es pot saber? Quina hauríeu triat vosaltres? Els qui no ho hagin endevinat la resposta és l'A. Perquè, perquè és la que canta. A no està al mateix nivell que les altres dues i quan passa això o bé s'ha fet per completar ofertes o perquè ja es té previst que sigui la guanyadora i les altres dues sols estan de convidats de pedra. Saber si és una opció o l'altra ja depén un poc més de l'entorn, però l'habitual és que l'empresa que menys encaixa sigui la guanyadora, després de tot, es podria haver demanat la proposta a una altra empresa del mateix nivell. Un altre cas potser el contrari, és a dir de les tres propostes tenim:

• Empresa A: desconeguda.
• Empresa B: amb referències i contínues visites dels comercials.
• Empresa C: empresa amb referències però coneguda per ser molt cara.

Com a pista direm que el projecte és gran, ja que si és petit, la cosa es distorsiona. I la resposta és? La B. La primera  no té referències i presenti la proposta que presenti és massa arriscada, a la tercera se li va demanar pressupost, però ja es sabia que seria molt cara, per tant sols ens queda la segona opció. Una vegada més ens trobam amb situacions en que encara que es demanin tres ofertes ja és pot saber amb molta antelació quina serà la proposta que sortirà elegida. Sempre hi pot haver sorpreses, però en el joc de l'anticipació qui comanda són les probabilitats.

L'altre dia parlàvem amb la gent de Bulma damunt el paper que els LUGs com el nostre han de tenir a l'actualitat, on les qüestions tècniques relatives a la instal·lació d'aplicacions, al how-to del sistema operatiu, etc. han quedat gairebé superades per l'aparició de distribucions com Ubuntu que fan que la tasca d'instal·lació del sistema sigui trivial, i que a més mantenen una infraestructura de documentació i suport important. Els LUGs com Bulma a més de la tasca de suport i documentació, oferíen als seus socis i redactors la possibilitat de poder expresar-se, en un espai comú. Això fa un grapat d'anys, amb preus de alotjament que anaven per megabyte, la capacitat de poder fer divulgació sense malmetre la propia economia, era un valor afegit dels LUGs que no podem deixar de banda. Ara el preu dels servidors virtuals, amb Gigabytes d'espai no va més enllà dels pocs euros mensuals, no és gens difícil trobar allotjament gratuït amb prou ampla de banda i espai per poder montar un blog o una aplicació. La possibilitat a més de poder opinar de temes que van més enllà de l'objectiu social del LUG fa que els blogs hagin substituït als LUGs com a eines d'opinió. Els LUGs s'han de tornar a reinventar, perquè l'objectiu social és encara viu: transmetre els valors del programari lliure, el valors de compartir, el valor del codi com a mecanisme de transmissió  del coneixement. A més els LUGs com a organitzacions tenen la vessant social de posar en contacte gent amb inquietuds semblants, l'aspecte de relació social, de poder parlar amb gent cara a cara en quedades i reunions vàries, ... És tot un potencial humà i tècnic que no es pot deixar perdre. Donat que s'ha superat l'època de LUGs com a ajuda a la instal·lació, podem anar un pas més enllà i fer que els LUGs es convertesquin més en eines de divulgació i aprenentatge. Per una part potenciant les trobades amb estudiants d'informàtica, com les conferències periòdiques als instituts que fa Bulma, amb els professionals amb jornades i participació amb fòrums. Però podem anar un poc més enllà i començar a contribuir al món del programari lliure desenvolupant aplicacions. La tasca de desenvolupament, a més de tenir com a producte un programa lliure, té un altra vessant important, la de introduir pràctiques de desenvolupament en grup, tècniques de desenvolupament, la de demostrar com es pot desenvolupar programari en un entorn obert. Això ja es pot fer amb els projectes que hi ha escampats arreu, però la possibilitat de rebre el recolzament de proximitat que pot donar un LUG fa que aquesta experiència pugui ser molt més fàcil que incorporar-se a un projecte ja en marxa que es fa a milers de kilòmetres. Per mi doncs, els LUGs poden reconvertir-se en grups de suport a la programació, donant suport tècnic i humà al desenvolupament de projectes lliures, no sols per a treure programes, sinó per atracar la gent cap el món del programari. I això vol dir ajuntar tècnics, programadors, dissenyadors, testejadors i traductors, és a dir, a l'igual que l'etapa anterior, s'atraca el programari a tothom, i tohom hi pot contribuir, ja que si no pot desenvolupar sempre pot provar o crear la documentació. El factor diferencial de la proximitat i de la relació social marca la diferència entre el LUG i el afegir-se a un projecte del qual no es coneixen els membres. El LUG seria la porta d'entrada al desenvolupament i contribució al programari lliure de la mateixa manera que ho va ser quan el problema era fer la instal·lació del sistema operatiu.

Ja ha plogut força des de que va tres anys vaig posar en marxa aquest bloc. Han estat tres anys d'escriure de tot un poc, però sobretot del que m'apassiona: la programació i la gestió de projectes i estimació informàtics, tant des del seu vessant tècnica com de la vessant humana.

Les estadístiques del Wordpress em diuen que comptant aquest hi ha 167 entrades al bloc, la qual cosa vol dir un poc més d'una entrada setmanal. Vist en perspectiva no és massa, però a mi ja m'està bé.

Vaig començar a escriure a mena d'exercici. Sempre m'ha agradat escriure, però fer-ho quan altra gent et pot llegir és una altra cosa, imposa respecte. Tenir un bloc és una manera de perdre la por escènica i acostumar-se a la comunicació escrita com a mitjà d'expressió.

Des del principi aquest ha estat un bloc en català, per que sí, perquè m'agrada, perquè és el meu bloc on dic el que vull i perquè s'ha de poder parlar de tecnologia i de qualsevol cosa en català. En Benjamí ho explica molt bé al seu apunt damunt llengua i tecnologia.

El boc a més ha servit per mantenir el contacte amb un bon grapat de gent i directa o indirectament contar-los el que estic fent, els meus interessos, el tic-tac de la feina, convidant-los a ser partíceps dels meus pensaments i de les meves inquietuds. Ha servit també com a mitjà on poder desestressar-me, sovint fent conya de situacions viscudes a la feina o al carrer, gairebé sempre, però, conservant la vessant tecnològica del bloc.

Als visitants assidus i no tant assidus de trespams, us vull agrair el vostre interès i els comentaris i aportacions. Moltes gràcies!

un pam, dos pams, tres pams, ...

Com he comentat en algunes ocasions l'empresa per la que treball està immersa en un procés de fusió, que culminarà la primera setmana de setembre amb la creació d'una nova companyia.

Com la fusió freda, de la qual aquest article pren nom, hi ha moltes especulacions del que serà, de les possibilitats i del que passarà a partir d'ara, i com en aquesta hi ha poca informació i una sensació de que a la que se grati una mica hi pot haver una gran decepció.

La manca d'informació en un procés així crec que no es bona. Davant la incertesa la gent té tendència o bé a cercar-se un lloc de feina amb més bones perspectives, o bé a adoptar una posició de wait-and-see, és a dir, de veure-les venir. En qualsevol dels dos casos l'empresa hi sol sortir perdent.

Quan una persona deixa l'empresa per la incertesa del que pot passar, de fet està protegint el seu futur. Normalment les persones que marxen són aquelles amb capacitat per trobar un lloc de feina, i que troben que un procés de reestructuració, tipus expedient de regulació, ho pot deixar al carrer, i això implica que valdrà menys al mercat de treball, ja que normalment és cotitza molt més un treballador en actiu que un que estigui a l'atur.Davant això els treballadors més capaços poden veure's temptats a anar cercan feines amb millors perspectives i deixar a les empreses que es fusionen amb la gent que precisament no voldrien retenir.

En el nostre cas particular tenc la sensació d'estar davant d'un canvi de cicle, tant de l'empresa com potser a nivell personal. Un canvi que s'ha visualitzat amb la marxa de l'empresa de una de les persones més vàlides que m'he trobat mai: el seu director financer. Tampoc és cosa que me posi aquí a especular damunt el que pot haver passat o no, però el cert és que davant el proper procés de fusió tenc la impressió de que ha guanyat el sector del "sortir en la foto".

Particularment em sap greu, he fet feina amb aquesta persona durant anys i el conec bé, ant com per considerar-ho un amic. És d'aquell tipus de gent de la que cada dia pots aprendre coses, íntegre, directe, una capacitat de feina impressionant i amb profunds coneixements de la seva feina. Crec que l'empresa ha perdut capital humà en els moments en que més falta farà, i em deixa força intranquil pel precedent que representa.

Aquest tipus de coses i una ample anecdotari de peticions del tipus "volem imprimir pdfs pel navegador sense que el client tengui que tenir instal·lat cap lector de pdfs" fan que darrerament em plantegi si no estaré treballant dins d'una tira de Dilbert.

Fins que el tema del teletreball no s'extengui més no hi ha més remei que anar a fer feina cada dia, i això a Mallorca significa en molts casos tenir que agafar el cotxe fins a Ciutat. El meu trajecte matinal és d'uns 25 kilòmetres des de casa al lloc on deix el cotxe. No puc anomenar-lo aparcament perquè seria otorgar-li una categoria un parell de cents de vegades superior a la que té. Diguem que és un troç de terra on hi podem deixar vehicles. El trajecte encara que curt, pot durar entre 15 minuts un dissabte o un dia d'estiu a 50 minuts un dia de pluja. Encara que no plogui, però sovint un trajecte que sol ser de 20 minuts es converteix en un trajecte de 30 o 35 minuts amb llargues coes per entrar a la rotonda que duu al polígon industrial on faig feina. Hom podria pensar que el tràfic està molt congestionat, però hi ha un fet que no és aleatori i que sempre hi és present: el municipal que regula el tràfic a la rotonda. Quan aquesta gent, amb tota la seva bona voluntat, es posa a regular el trànsit la fluidexa del mateix disminueix en picat. Mira en la direcció que miris d'entrada a la rotonda, sols hi veuràs coes. Cada dematí quan surt de casa em deman a veure si hi haurà sort i no hi haurà el municipal regulant el trànsit i si encara hi haurà els dos cotxes fet pols i a troços a l'aparcament i que la grua, tant diligent en altres llocs, no ha llevat. I no serà perquè ningú ho sàpiga, tanmateix el municipal de torn hi deixa el cotxe just aferrat a les ferralles aquellles.

Fa uns dies trespams.com va i ve. He anat obrint tiquets al hostingaire, livehost.net sense massa èxit. Obria el ticket i després d'una estona més o menys llarga tornava a estar actiu. Avui també ha caigut. He obert tickets i una vegada més sense resposta, no sé si perquè el compte que tenia a wandoo ha acabat de morir o què, però el cert és que feia unes quantes hores que els havia obert i el lloc seguia abaix, ni per ssh hi podia accedir. Al final he enviat un e-mail a la gent de compres de Livehost i curiosament sols després d'uns minuts ja tenia la resposta d'un tal Zak que me deia que havia tancat el lloc perquè un script meu li omplia el /tmp del servidor i que com que no li contestava el mail, doncs tancat!. El suport a Livehost ja no és el que era. Abans de fer això l'anyorat Tremain hagués enviat també e-mail a les altres comptes del domini. El més greu és que no m'ha sabut dir quin script dona els problemes i al meu compte sols hi tenc actualment aplicacions que estan al Fantastico del propi hostingaire. Fins ara no havia tingut cap problema amb el nou propietari de Livehost i potser durant alguns mesos els concediré encara el benefici del dubte, però l'explicació de que és un script que els omple els temporals sense saber dir-me res mes no m'agrada gens. Per si un cas serà cosa d'anar augmentant la freqüència dels backups...

Matas compra un palacio de más de 800 millones de pesetas, l'enllaç l'he trobat via menéame. Segur segur, que hi ha una explicació ben lògica per a tot això. El sou de ministre i el de president de la Comunitat ben invertits i amb una política d'estalvi auster i bones inversions fan miracles. O potser una hipoteca a 40 anys?

No estaria de més que si la notícia és veritat el President ens explicàs la seva recepta per l'èxit. D'aquí no res de ministre d'economia. Espera, aquest home no era ítim de Zaplana, aquell que va dir que estava en política per enriquir-se?

Res, que això del reportatge de TV3 m'ha deixat molt tocat. Ja desconfio fins i tot d'aquests dos bons prohomes.

Al proper apunt ....Parlarem d'informàtica!

Acab de veure el 30' dedicat a Eivissa i fa fredat el que expliquen. Per una banda com s'està actuant per tal de desnonar a la gent de casa seva, amb l'excusa d'una obra que no necessita l'illa, per l'altra l'actitud de Matutes i familia davant la feta, diguent que la gent que es manifesta és violenta i que es majoritàriament vinguda de fora. Al reportatge es mostra com Matutes aprofita la terra que es lleva als legítims propietaris per dur-la a un camp de golf de la seva propietat i s'entreveu l'alt grau d'especulació que amaga la maniobra: camps de golf, accessos a ports esportius, a discoteques,... Pareix que s'està repetint la mateixa manera de fer dels anys seixanta amb Mallorca, manera de fer que ha donat lloc fins a tot a un concepte "la balearització", com a símbol de la construcció sense eima, l'especulació i la destrucció del territori. Per acabar-ho de rematar les obres es paguen amb el que se'n diu "peatge a l'hombra", és a dir, que els constructors rebran durant 25 anys una quantitat equivalent a la que haurien de cobrar si l'autopista fos de peatge. És a dir, que s'està hipotecant de mala manera el pressupost de l'Illa. Aquest hipotecar el futur pot donar lloc a una maniobra de tipus piramidal, on es tenguin que urbanitzar més zones, construïr més ports esportius, etc per sanejar l'economia i tenir ingressos per poder fer més obres. La construcció d'aquestes autopistes pareix que sols són el començament... Potser no però, d'aquí no res hi ha eleccions, veurem quina serà la memòria dels electors d'aquí uns mesos. Per cert, segons es llegeix a Eivissa Confidencial  un repetidor de TV3 a l'illa duu més de 24 hores sense funcionar, per la qual cosa molta gent s'haurà quedat a Eivissa fora veure el reportatge.

BlocCat és un grup de discusió que ha posat en marxa en Pere Quintana. En Pere és una de les més lectures de blocs habituals, ja que els temes que tracta són força interessant i molt en la línea que a mi també m'agrada: programari lliure i cultura catalana. Per mi escriure un bloc és poder exercir fonamentalment la llibertat d'expresió i a més el plaer pervers d'escriure per escriure, sense saber si algú et llegeix o no i sense que això m'importi massa. Fer-ho en català i a més damunt tecnologia i programari lliure també significa posar el català al mateix nivell que altres llengües. Fatxes i gonelles sovint diuen que no es pot fer ciència en català i no tan sols es pot fer sinó que pot estar al mateix nivell que el que es faci en altres llengües. En l'època de les traduccions automàtiques no hi ha massa excusa pere a que algú es queixi de que "el tema me parece interesante pero no entiendo lo que dices". Normalment això no es fa en escrits fets en altres llengües, ningú es queixa de que un escrit estigui en anglès, però mira per on si escrius en català sempre hi haurà algú que dirà allò de que  "mejor en castellano que así nos entendemos todos", o aduïnt una falta de respecte, quan la falta de respecte és la seva actitud. En una societat on el català es minoritza des de l'esfera política de manera vergonyosa, basta veure IB3 o C9,  trob que les contribucions individuals, per petites que siguin contribuiexien a que la situació no es degradi encara més. L'ús social del català és la única força que tenim per a que algún dia la situació es normalitzi, això i no votar al PP a les eleccions, per suposat! }:)

Aquest darrers dies sou molts les que m'heu comentat que a l'empresa on faig feina havien posat un anunci per un lloc idèntic al que estic ocupant actualment.

Bé, primer de tot he dir que gràcies per l'interés :)

El món turístic a mi m'agrada molt, gairebé tant com la informàtica, i això crec que es deu a que és un món canviant, que es va adaptant a les noves necessitats dels usuaris i dels clients.

Quan hom fa feina a una empresa que es dedica fonamentalment al negoci turístic, es lògic que de tant en tant hi hagi canvis, en aquest cas concret un dels canvis m'afecta a mi.

Encara no us puc dir què faré o com acabarà la cosa, però ja us dic que no me lleva la son. Des de fa ja uns anys l'empresa per la que faig feina s'està reinventant a ella mateixa, adaptant-se a un nou tipus de client turístic i això és bo, ja que tant en el turisme com en la informàtica no moure's vol dir estar condemnat a desaparèixer.

La feina que he fet fins ara ha estat molt interessant i estic molt content de l'equip de gent amb qui he fet feina. No es pot demanar res més!

Tot d'una que sàpiga com acaba aquesta història us ho contaré, el que si que tenc ben clar és que l'acabament d'una etapa implica el començament d'una nova i a mi m'agraden els canvis :)