El Blog de Trespams

M'agrada llegir llibres damunt metodologies de programació, especialment m'agraden aquells que et fan pensar, és a dir, que no et diuen fil per randa el que has de fer sinó que fan que una vegada llegits quedi un remanent de coneixement aplicable i adaptable a les situacions del dia a dia.

Tot i això sempre me quede un regustet amarg perquè moltes de les coses que s'expliquen les veig massa idealitzades. Sempre hi ha un superusuari, un p_roject owner_, els directius saben el que volen i fins i tot hi ha pressupost per al desenvolupament.

Els projectes són prou grans per poder fe iteracions d'un més o dos, hi ha equips dedicats en exclusiva al projecte, la metodologia que es proposa al llibre (aplicada amb èxit o no) s'ha explicat, s'ha entès i ha estat assumida per la direcció de l'empresa.

El client entén perfectament què és una iteració i el perquè un pressupost tancat no és el més adequat, que les estimacions són sols referències i que podrà veure el progrés del programa sense cap problema.

El client accepta de bon grau les reunions periòdiques, testeja el programa i fa les correccions adients per tenir el que vol, òbviament mai s'entra en coses tan poc agradables com discutir qui es fa càrrec dels canvis...

Potser els països anglosaxons (la majoria d'autors que llegeixo són d'allà) ho tenen millor assumit, o les companyies són més grans i tenen menys por a invertir en desenvolupaments trencadors. Vet a saber, però ara per ara per mi aquestes situacions s'assemblen més a un conte de fades que a una situació real.

M'agrada pensar que potser algun dia em veuré en una situació semblant a la que conten els llibres, però ara per ara, em qued sols amb les idees, que amb un poc de sort em serviran per pensar com millorar el procés de desenvolupament.