Amb la nova versió d'Eclipse Helios vaig donar una nova oportunitat a aquest entorn de desenvolupament. A primer cop d'ull no hi ha cap novetat espectacular, més si un no es dedica a la programació Java. La primera cosa que sobta és que no duu suport nadiu per Python, ni tan sols com a resaltat de sintaxi. D'això ja n'estava acostumant versió rera versió, però donat la gran empenta de Python dels darrers anys, pensava que Eclipse ja ho hauria inclòs entre els llenguatges més populars. Les enquestes de popularitat es fan de manera ben estranya a ca'n Eclipse.

Vaig instal·lar doncs PyDev amb la seva versió de desenvolupament, que és compatible amb Helios. Suport de sintaxi Python, depuració, autocompletat, etc. etc. Tot el que un pot desitjar, fin i tot un tímid suport per Django.

Tot aquest entorn, aquesta integració, té un preu en forma de consum de memòria. Prop de 800 MB, massa pel portàtil amb 2 GB de RAM que faig servir a casa.

El fet, però és que això fa que em plantegi el perquè d'estar provant editors per a programació. Supòs que com en el cas de les eines, sempre estam cercant la bala de plata, l'eina perfecta que ens farà més productius. O potser és perquè ens agrada tafanejar, mirar què hi ha de nou i les noves virgueries que incorpora cada nova versió de l'entorn de desenvolupament.

El fet, però, és que la productivitat no ens la donarà canviar d'eina de desenvolupament, el més segur que el canvi impliqui una pèrdua de productivitat a curt i mig plaç. La vertadera productivitat la tenim quan agafam un editor/entorn potent (posau aquí el que us agradi) i ens dedicam a conèixer-lo en profunditat, a personalitzar-lo i adaptar-lo a les nostres necessitats diàries de feina.

Una cosa tan senzilla com que l'editor ens deixi definir macros i crear plantilles pot augmentar la nostra productivitat en un tant per cent molt major que la nova rentada de cara de l'IDE i les noves icones.

Per tant, i supòs que ja ho sospitàveu, l'editor perfecte no existeix. Potser existeix un editor que s'adapta a una persona i feines concretes i que és el millor per aquesta persona en aquell moment, però tot i això, aquesta perfecció no s'aconsegueix d'entrada, sinó una vegada dominat l'editor en profunditat.

Personalment m'agrada provar nous editors i entorns, no puc evitar aquesta recerca de l'eina perfecta com si es tractàs de la font de l'eterna joventut. Però pel tipus de feina que estic fent ara crec que he trobat el meu editor perfecte: Vim i un bon munt de complements.

Però que sigui "perfecte" per mi, no vol dir que sigui perfecte per un altre. Si un fa feina fonamentalmetn amb javascript i css potser i no toca per res la consola de línea de comandes potser un Eclipse+Aptana li anirà millor, o el Notepad++ si fa feina amb Windows.

El crec que és important és decidir-se i donar una oportunitat a l'editor o entorn que vulguem utilitzar durant un temps, estudiar-lo un poc, fins i tot llegir-ne la documentació. Sols d'aquesta manera l'editor es convertirà en un factor de productivitat més.

Pels qui no ho sabíeu aquest blog corria damunt una base de dades sqlite3. La base de dades és prou ràpida per les necessitats d'un blog com aquest, però té un emperò considerable: consumeix molta memòria comparada amb un mysql o postgresql. Quan el blog duia una parell de setmanes amb visites que consultàven molts apunts, sqlite començava a cachejar i el consum de memòria de l'aplicació del blog es disparava fins als 160 Mb, mass si ho comparam amb altres aplicacions tant o més complexes que executant-se amb Postgresql estàven entre 30 i 50 Mb. El consum de Postgres és una altra cosa, però com que es reparteix millor entre les aplicacions el resultat final és un estalvi de memòria.

El procés per passar d'sqlite3 a Postgres ha estat el següent:

1. Feim un dump de les dades cap a json. Això es pot fer des de Django amb la comanda dumpdata, per exemple:

   python manage.py dumpdata contenttypes > dumps/contenttypes.json

He fet dumps de sites, auth per la part d'usuaris, contenttypes, i després de tota la resta d'aplicacions que fa servir el blog.

1. Cream la base de dades i l'usuari a Postgresql que farem servir, donant-li permisos de creació de taules.

2. Anam a l'aplicació i canviam la connexió de base de dades de sqlite3 a postgres. Per aixòs basta canviar el DATABASE_ENGINE cap a postgresql_psycopg2 i establir el nom de la base de dades i el password.

3. Executam la comanda syncdb. Això ens crearà les estructures de dades que necessitam i ara ja poden amar restaurant les dades.

En el meu cas hi ha aplicacions que modifiquen el contenttypes quan es fa el sycndb, de tal manera que abans de restaurar he fet un trunc contentypes cascade a la base de dades.

1. Restauram, per exemple:

   python manage.py loaddata ./dumps/auth.json

Anam repetint el procés. Començam per contentypes, després per sites, després per auth i després per les nostres aplicacions segons l'ordre de dependències que tenguin.

Això és tot, comprovam que tot és al seu lloc i recarregam l'aplicació.

A més he aprofitat que és diumenge per provar més coses. Això implica que el blog pot veure's una mica afectat, ja que vull provar errors 404, 500, ping cap a google i altres coses que vull provar en real.

"Si és dolent t'ho recomano " és el títol d'un llibre d'Steven Johnson que he estat llegint aquests dies.

Al llarg de 262 planes Johnson ens va exposant la seva teoría de com gràcies al que normalment s'anomena com a "cultura de masses" la gent ha anant desenvolupant la seva intel·ligència, de manera que en terme mig, el comú de la gent puntua millor en els tests d'intel·ligència del que ho farien mig segle abans.

Johnson anomena a aquest efecte "la corba del Dormilega" en referència a una película de Woody Allen, The Sleeper. Johnson diu que els videojocs, les trames de les nostres sèries preferides, els realities, ... s'han fet tant complexos de seguir que la gent està desenvolupant els mitjans intel·lectuals per a aconseguir-ho gairebé sense adonar-se.

Les sèries de trames molt simples han deixat pas a sèries com a Lost, 24 o Los Simpsons, amb múltiples trames i referències amagades que el lector ha de descobrir. Els videojocs han passa del comecocos a completes aventures gràfiques on el jugador ha d'anar descobrint i resolent enigmes.

Aquest camí cap a la complexitat fa que els nostres serveix s'estiguin entrenant cada cop més en la resolució de problemes, en com s'estableixen relacions causa efecte o interaccions socials entre els personatges. Els productes de consum que abans estaven destinats a una minoria ara poden ser consumits i entesos per una gran majoria.

És un llibre força interessant, amb múltiples referències a videojocs i series antigues i noves que poden despistar un poc a la generació més jove. Les conclusions al meu parer són molt encertades. L'efecte global de la comunicació de masses, dels videojocs complexos, d'Internet i les noves tecnologies és que fa al conjunt de la societat cada cop més intel·ligent i formada, més capaç de resoldre problemes gràcies a que el cervell està cada cop més entrenat i reb més més estímuls cap a aquesta direcció. Sols el fet de que jo hagi escrit aquest apunt i que hi hagi gent que ho estigui llegint ja és un exemple de com els nous mitjans ens han permès interaccions reservades dècades abans sols a l'elit intel·lectual i/o econòmica.

Lectura recomanable pel tipus de temàtica i la visió que dóna, allunyada dels tòpics habituals.

 Fitxa tècnica
 Si és dolent t'ho recomano
 Steven Johnson
 Ed. La Campana
 ISBN 978-84-96735-25-5

Avui tenia visita a Evissa per a tractar l'estat d'un projecte que tenim amb una empresa d'allà. Com que mai saps que te trobaràs per la carretera, tenc la mania de partir prest, la qual cosa em sol deixar una hora de mitja d'espera a l'aeroport. Avui més d'una hora i mitja, ja que no hi havia gens de coa a facturació.

Per passar el temps res millor que la lectura, en el meu cas un llibre que vaig rebre ahir: The Lazy project manager de Peter Taylor.

Sols puc dir una cosa d'aquest llibre: totalment recomanable. No és un llibre de metodologia de gestió de projectes, ni de bones pràctiques, ni d'aquells que et diuen el bé que els va sortir aquell macro projecte. És un llibre divertit, fresc, escrit amb un estil desenfadat, irònic i pràctic.

Taylor fa us del seu anecdotari personal per contar situacions que ha viscut com a cap de projecte. Conta coses que li han anat bé i també coses que li han anat malament. Focalitza molt bé el que ha de ser la feina d'un cap de projecte: gestionar l'equip, mantenir la calma davant els problemes i deixar que la gent faci la seva feina.

D'això Taylor en diu ser un Lazy manager, però no us malfieu. Ser un lazy manager duu molta feina. El títol fa referència a una actitud: intentar que les coses es facin amb el mínim esforç, concentrant-se en el que és important per al projecte.

Taylor duu el concepte a l'extrem, al primer capítol ja te diu: eps si vols anar al bessó del llibre ves al capítol de trucs ràpids. Però us aconsello que no ho faceu, us perdríeu una lectura molt divertida.

El llibre té 141 planes de lletra a doble espai amb la qual cosa es llegeix amb un parell d'hortes. Ideal per passar una bona estona a una sala d'espera, i per bona estona em refereixo a la rialla que se us pot marcar a la cara de tant en tant llegint els comentaris que fa Taylor.

Totalment recomanable sobretot per aquells que hagin tingut algun tipus de responsabilitat en la direcció de projectes, siguin informàtics o no.

Fitxa tècnica.
The lazy project manager
Peter Taylor
Ed infiniteideas
ISBN 978-1-906821-13-5