M'agrada llegir, molt. M'agrada llegir novel·la, sobretot de ciència ficció, però també assaig divulgatiu i com no llibres d'informàtica, que són la meva afició i despesa més gran.

Sovint m'han dit perquè encara no tenc un lector de llibres electrònics. Podria contestar que per una cosa que s'anomena eròtica del paper, de que m'agrada la sensació d'espera que implica comanar un llibre i començar a fer-te la idea de quan arribarà, de si t'agradarà, de si complirà el que esperes.

Podria dir que no m'agrada dependre de que l'aparell es quedi sense bateries quan més interessant és el capítol. Que m'agrada llegir gairebé a qualsevol lloc, que no vull patir si me qued dormit i el llibre me cau de les mans, cosa que no m'ha passat mai, per cert, però sí que m'he quedat dormit amb les ulleres a la mà.

Podria dir que és perquè tenc por de tenir tots els llibres que m'interessen a un dispositiu electrònic i perdre'ls per que algú li pegui per canviar el DRM o vet a saber què.

Però la vertadera raó és molt més senzilla: el ROI no és bo. El lector electrònic que m'agrada, el d'Amazon gran està als voltants dels 500$. Més petit no li trauria prou partit, ja que també el vull aprofitar per llegir pdfs format A4.

Aquests 500$ representen un poc menys que la meva inversió anual amb llibres tècnics, així que per justificar la inversió els llibres m'haurien de sortir millor de preu, cert? Doncs no! Resulta que en general els llibres tècnics en format ebook són molt més cars que els llibres en paper. Així doncs no tant sols hi ha la despesa de l'eBook en sí, que potser seria amortitzable en el temps, sinó que la inversió no s'amortitzarà, sinó que empitjorarà per mor que els llibres que m'agradaria llegir tenen un preu més car en format electrònic que en el seu equivalent en paper de tota la vida.

És doncs una qüestió de prioritats, de saber en què m'estic gastant les euros que tant costen a guanyar avui en dia. En aquests moments el llibre electrònic sols em llevaria uns quants dies d'espera, però potser m'animaria a la compra compulsiva. Els preus per mi passats de voltes dels llibres tècnics fan que per mi i en aquests moments l'ebook no sigui una opció vàlida.

Potser hauré de tornar el carnet de geek, però és que tampoc no sóc d'allò que se'n diu en early adopter tecnològic. M'agraden els gatgets com al qui més, però no vull que aquests definesquin el que sóc.

Aquesta setmana he tocat molt poca cosa de Python i Django, el projecte que ens consumeix gran part del temps és una feina gairebé de rellotgeria però no és un projecte Python. Tot i això he fet servir Django per al prototipat d'algunes part de l'aplicació. És molt més senzill i ràpid muntar un prototip i fer-hi feina que tractar amb l'aplicació real, per molt que tenguem varis entorns de proves.

Estic revisant també els vídeos de la Djangocon Europe 2010. He vist el de Django a l'empresa, el dedicat a la testabilitat i el de GUnicorn. Aquest darrer m'ha agradat especialment ja que tenim plans per anar incorporant GUnicorn com a mètode de referència de desplegament d'aplicacions Django.

En aquests moments estam fent servir CherryPy i la veritat és que funciona molt bé. Encara que la màxima és "si funciona no ho canviïs" GUnicorn és un sistema WSGI molt més orientat a la feina que CherryPy, amb possibilitat de gestionar connexions síncrones i asíncrones. Els benchmarks que hi posen Gunicorn un poc pitjor que altres sistemses WSGI, però per notar-ne la diferència hem de gestionar un lloc web amb moooltes visites. En aquests casos el que ens puguin dir els benchmarks serveix de poc, ja que sempre s'ha d'ajustar la tecnologia al nostre cas concret.

El que té bo GUnicorn a més de l'orientació a la feina és que fa molt senzill desplegar una aplicació Django amb WSGI, fins i tot provant-la en local, està molt ben documentat i amb manteniment actiu.

Parlant d'una altra tema, dir que entenc perfectament a Ricardo quan diu que Amazon l'avorreix! El sistema de contingència que ha desenvolupat Bernat funciona molt bé. Això sí, no hi ha por que els administradors de sistemes es quedin fora feina. Es necessita un bon administrador per fer que tot rutlli, el que sí que hi ha és la tranquilitat de saber que no hi ha problemes de hardware. El valor afeget d'un tècnic d'IT és a més d'entendre com funciona Amazon AWS, crear els scripts necessaris per a automatitzar-ho tot, crear les alarmes, els tests, etc. Amazon no llevarà feina als administradors de sistemes, sols canvia el tipus i la qualitat de feina.

L'altra dia vaig posar la primera alfa-alfa del motor de reserves per hotels a l'entorn de test. Encara està molt verd per a poder-ho alliberar com a codi font, i no he tingut temps per polir alguns errors que té la prova. Per ara és un "naked dessign" on es mostren els contractes, la cerca de disponibilitat i permet modificar algunes coses. Falta documentar, no el codi, que hi està força, però sí fer una documentació amb Sphinx que faciliti entendre tot el que comporta. Si algú vol fer una ullada a l'aplicació que m'ho digui i li facilitaré l'accés.

Seguim intentant trobar un finançament mínim per donar major impuls al projecte, però encara no hem aconseguit res, així que la cosa per ara va tira a tira.

L'altra dia a una trobada es parlava de la necessitat que tenia la gent de WP de comptar amb un motor de reserves semblant al que estam desenvolupant. Crec que no és tan imporant que estigui dins WP com que es pugui fer una integració neta mitjançant cridades Rest, XML o XML-RPC.

No tenc clar quin pot ser el model de negoci d'una aplicació així: cobrar pr suport, per tenir una versió estable, per hostejar el servei?. El que sí tenc clar és que ha de ser de codi obert.

Però no tot ha de ser informàtica, he començat a llegir "Si és dolent t'ho recomano" de Steven Johnson, mentres esper que m'arribin d'Amazon UK dos llibres de gestió de projectes. Per ara Johnson m'està agradant força, té un punt de vista molt fresc respecte a com ens influeixen els canvis com els videjocs, els realities, etc. La seva teoria és que aquests canvis no ens fan més estúpids sinó tot el contrari. Quan l'acabi en faré una ressenya més extensa.

Avui precisament es complexien tres mesos des de que vaig deixar la meva antiga feina de cap de projecte web per TUI España (després a Hotelbes) per dedicar-me a un nou projecte: APSL.

És un bon moment doncs per reflexionar damunt el que suposa llançar-se a l'aventura en moments de crisi, sobre la constatació que les microempreses com nosaltres, tot i ser la gran majoria del teixit empresarial, ho tenen molt complicat pere accedir a ajudes i subvencions, però sobretot fer palesa la pau mental que et dóna fer el que t'agrada.

Potser el més detacable és la incorporació a l'empresa de Bernat Cabezas. Això vol dir que en pocs mesos hem duplicat el personal. També val a dir que això gairebé ha omplert el minidespatx. Dins l'aspecte de feina no ens podem queixar, van sortint projectes, amb comptagotes, però van sortint, i des del començament la nostra filosofia ha estat la de créixer quan ens ho poguem permetre, així que no estiram més el braç que la màniga.

Fer feina única i exclusivament amb Linux i programari lliure és molt productiu. No tenir que anar a reunions inútils i interminables ho és fins i tot més. Podem plantejar-nos solucions que a les nostres feines anteriors no seríen possibles: hem creat una solució damunt Amazon EC2 com a plà de contingència, fet screen scrapping amb Python i estam desenvolupant un petit motor de reserves de codi lliure amb Python per a hotels. I això fent el cafetet amb tranquilitat!.

Però no tot és color de rosa, la vida d'una microempresa és difícil. El primer de tot perquè has de començar des de zero. El que hagis pogut fer com a assalariat no compta. En parlàvem l'altra dia amb Juan de /IT que fa anys es trobàren amb la mateixa situació. Som les mateixes persones i amb les mateixes capacitats que quan estàvem assalariats, però hem de començar a crear portfolio i a demostrar el que sabem fer. No serveix el dir que en el nostre currículum hi ha la majoria d'aplicacions web internes i externes de TUI España, el que compta més és el que hem fet com a empresa independent.

El tema de les subvencions públiques també és una d'aquelles coses que t'indignem quan ets una microempresa. Darrerament hem intentat optar a un Plan Avanza per tal de poder accelerar el desenvolupament del motor web. La sorpresa va ser majúscula quan ens assabentaren que la inversió mínima per optar a una subvenció era de 200.000 €. Quantitat que com podreu veure queda molt lluny del que és una inversió raonable per a una organització com la nostra. Segons ens van explicar qui opta per aquestes subvencions, donat que són un 35% del pressupost, tenen tendència a inflar el pressupost i acaba essent un joc del gat i la rata entre que dóna la subvenció i que l'està sol·licitant. No puc entendre aquest joc, sols beneficia a qui té capacitat per poder inflar despeses i no a qui té capacitat per fer la feina.

Passa el mateix amb algunes organitzacions empresarials. Algunes estan organitzada a manera de capta subvencions i conformen un club exclusiu, on les quotes de participació serveixen per mantenir fora del club a les empreses més modestes.

Fa un poc de ràbia, però la veritat és que tant fa. Crec en que la feina ben feta al final donarà el seu fruit, i crec amb el creixement basat en l'esforç, en guanyar-nos els clients superant les seves espectatives. De la mateixa manera que entenc APSL com a un lloc on la gent tècnica s'hi pugui trobar bé, on a més de guanyar-se la vida s'ho passi bé fent feina. A un curs que vaig fer de l'EOI el director del curs em deia que això era una utopia, bé, potser sí, però m'agrada creure en que put trobar unicorn. I want a ponny diu la gent de Django.

Crec que els programadors, els tècnics i el frikis en general donam el millor de nosaltres mateixos quan ens deixen fer allò que sabem fer millor. Potser el temps demostrarà que jo estava equivocat, però al manco intentar fer que aquesta utopia sigui possible, i tant el client com el tècnic tenguin allò que volen i allò que necessiten és una aspiració que crec que s'ho paga com a projecte.

A l'aspecte personal, dir-vos que el meu nivell d'stress ha disminuït notablement. Sóc un passador de pena, no hi puc fer res, però al manco ara tenc la sensació de que hi puc fer alguna cosa. Que els problemes que sorgeixen al dia a dia no s'enquisten i els podem donar una solució. El que m'estressa més no és que hi hagi mota feina o problemes, això és la salsa de la feina, el que m'estressa és saber que s'hi pot posar remei i no poder-ho fer.

Arrib a casa amb la sensació de la feina feta, amb la sensació de que les hores dedicades a fer feina han servit per alguna cosa, encara que hi hagi dies on no tot surt com voldríem. És una sensació que feia molts mesos que no tenia.

He de dir que enyor molta gent de l'antiga feina. Hi vaig deixar molt bons professionals i millors persones, d'aquells que m'agradaria tenir amb nosaltres si el projecte APSL cresqués. Al Parc Bit també he retrobat antics companys de feina, molts ex-TUIS de la part de direcció i comercial que emigraren cap a projectes més engrescadors, antics companys de Viajes Iberia (gent us promet que quan no vaig tant de cul us faré una visita), companys Bulmeros i companys d'SMI.

Han estat tres mesos de mantenir contactes i crear ponts, no tant amb possibles clients com amb empreses i autònoms que tenen un tarannà semblant a nosaltres. Gent amb qui sé que podré comptar en un futur i gent que sap que pot comptar amb nosaltres.

Són temps difícils, de crisi, però també d'oportunitats. Vers la tudada de doblers que fan algunes institucions amb estudis d'estudis que estudien l'estudi, vers les subvencions atorgades a empreses que no les necessiten, potser les petites empreses com la nostra tenen la seva oportunitat. L'empresa privada s'ha de mirar molt bé on inverteix el seu capital, ha de cercar un rendiment als doblers i mirar molt la relació qualitat preu. Són temps on empreses com APSL poden tenir l'oportunitat. El temps ho dirà.